Plural d'esperança

Un company de feina que s’ha jubilat fa poc, quan havia fet algun servei no deia mai “he telefonat a aquesta persona”, “he escrit aquest peu”, “he demanat a aquesta institució”. Sempre ho deia –ho diu- en plural “hem telefonat”, “hem escrit”, “hem demanat”… És una persona admirable per la seva humilitat. Se sentia part d’un equip i no es volia posar mai en primer lloc. Una vegada que vaig trucar-lo per felicitar-lo per una iniciativa realment important que ell havia promogut, el primer que va fer és passar-me a una altra companya de feina perquè la felicités a ella i n’estigués contenta. Si tots actuéssim així! El món seria un tros de cel.
Com fa notar una religiosa escrivint sobre la lectura d’avui Maria no respon a l’àngel dient “Sí, aquí hi ha la Mare de Déu, respon dient “sóc la serventa del Senyor”. Aquí rau la seva grandesa. El seu servei no és esclavatge, és una col•laboració joiosa, que s’anticipa.
Avui és la Mare de Déu de l’Esperança. L’esperança de Maria és realista. Aquesta setmana a Roma Mons. Gianfranco Ravasi deia que en hebreu espai i esperança tenen la mateixa arrel. Tenir espai és tenir esperança. Reconèixer l’espai propi de cadascú. Quantes persones viuen desesperançades perquè els falta espai per viure, ningú no els reconeix un espai en la societat! És possible tenir esperança en moments de crisi? Mossèn Pepe Rodado que treballa en la pastoral obrera deia: la crisi és forta, però la nostra esperança és més forta que la crisi”.
Aquesta mateixa setmana s’ha presentat a Barcelona la Fundació Príncep de Girona, destinada a ajudar als joves a emprendre. Un dels participants va recordar-nos la importància del “sí”. Moltes vegades quan despengem el telèfon diem “sí?” és un sí acollidor, un “sí” que s’anticipa. Encara no sabem què ens demanaran, però ja diem que sí. Ho fem sense pensar-nos-hi gaire. Que cada dia renovem el nostre sí a Déu i a les persones que estimem. I no parlarem tant en primera persona perquè ens sentirem membres d’un cos que tot ell ha dit que “sí”.