Creuar el Jordà
Tercer diumenge d’Advent
Els rius sovint serveixen de frontera. Avui sortosament hi ha ponts. Abans creuar un riu podia ésser complex. A la veïna població de Sant Adrià de Besòs, hi havia uns homes anomenats “cristòfols” que es carregaven la gent a l’esquena per ajudar-los a traspassar el riu quan les aigües eren crescudes. Quants han patit accidents i han estat arrossegats per les aigües d’un riu en intentar creuar-lo!
“Riu pregon Jordà dels pares/caldrà que travessis per arribar a bon port”. Els israelites van creuar el Jordà amb Josuè per entrar a la terra promesa. El riu Jordà a la Bíblia és la frontera natural entre la terra i el que no ho és. Traspassar-lo, endinsar-se en les seves aigües recordava aquell mític pas i també el pas del mar Roig i era el símbol de novetat, d’esperança, de naixement d’alguna cosa nova. És allà on Joan bateja i convida a la conversió. I allà anuncia l’arribada d’un que batejarà amb alguna cosa més que amb aigua.
Quins rius ens cal travessar avui? Som conscients del nostre baptisme? El vivim en la seva plenitud? Pel baptisme ens vam incorporar a Crist i aquesta no és una aigua residual, ha de ser una font d’aigua viva, de llibertat, que brolli en el nostre endins.
Joan diu que no és digne de deslligar-li la corretja de les sandàlies. El gest de deslligar la corretja de les sandàlies era un antic costum israelita. El calçat era el símbol de propietat, perquè trepitjar o llançar les sandàlies sobre la terra era prendre-la en propietat. Per vendre-la o traspassar-la calia treure’s el calçat i lliurar-lo a un altre (Sl 60,10). En el cas d’una vídua sense fills (Dt 25, 9-10) se li treia la sandàlia al parent més pròxim que no volia casar-s’hi per simbolitzar que quedava lliure de la seva obligació. Joan Baptista, podria estar-nos dient que Jesús és l’amo de la terra, l’espòs d’Israel, tal com els profetes anomenaven Déu (Vg. Immaculada Rodríguez, Advent, p. 39)
Joan no era la llum, venia només a donar-ne testimoni. Li hagués estat molt fàcil fer-se passar per un Messies: vivia al desert, era un bon predicador, tenia deixebles... però Joan és la veu, és el que prepara. Aquesta ha de ser molt sovint la nostra missió. Aplanar el terreny, treure obstacles, afavorir la trobada personal de l'ésser humà amb Déu.
Aquests dies a la corona d’Advent van creixent les llums. Joan no era la llum, però venia a donar-ne testimoni. En moments de fosca o de desesperació recordem la pregària al nostre patró Sant Francesc pregava dient “On hi hagi desesperació hi porti la llum”.
Els rius sovint serveixen de frontera. Avui sortosament hi ha ponts. Abans creuar un riu podia ésser complex. A la veïna població de Sant Adrià de Besòs, hi havia uns homes anomenats “cristòfols” que es carregaven la gent a l’esquena per ajudar-los a traspassar el riu quan les aigües eren crescudes. Quants han patit accidents i han estat arrossegats per les aigües d’un riu en intentar creuar-lo!
“Riu pregon Jordà dels pares/caldrà que travessis per arribar a bon port”. Els israelites van creuar el Jordà amb Josuè per entrar a la terra promesa. El riu Jordà a la Bíblia és la frontera natural entre la terra i el que no ho és. Traspassar-lo, endinsar-se en les seves aigües recordava aquell mític pas i també el pas del mar Roig i era el símbol de novetat, d’esperança, de naixement d’alguna cosa nova. És allà on Joan bateja i convida a la conversió. I allà anuncia l’arribada d’un que batejarà amb alguna cosa més que amb aigua.
Quins rius ens cal travessar avui? Som conscients del nostre baptisme? El vivim en la seva plenitud? Pel baptisme ens vam incorporar a Crist i aquesta no és una aigua residual, ha de ser una font d’aigua viva, de llibertat, que brolli en el nostre endins.
Joan diu que no és digne de deslligar-li la corretja de les sandàlies. El gest de deslligar la corretja de les sandàlies era un antic costum israelita. El calçat era el símbol de propietat, perquè trepitjar o llançar les sandàlies sobre la terra era prendre-la en propietat. Per vendre-la o traspassar-la calia treure’s el calçat i lliurar-lo a un altre (Sl 60,10). En el cas d’una vídua sense fills (Dt 25, 9-10) se li treia la sandàlia al parent més pròxim que no volia casar-s’hi per simbolitzar que quedava lliure de la seva obligació. Joan Baptista, podria estar-nos dient que Jesús és l’amo de la terra, l’espòs d’Israel, tal com els profetes anomenaven Déu (Vg. Immaculada Rodríguez, Advent, p. 39)
Joan no era la llum, venia només a donar-ne testimoni. Li hagués estat molt fàcil fer-se passar per un Messies: vivia al desert, era un bon predicador, tenia deixebles... però Joan és la veu, és el que prepara. Aquesta ha de ser molt sovint la nostra missió. Aplanar el terreny, treure obstacles, afavorir la trobada personal de l'ésser humà amb Déu.
Aquests dies a la corona d’Advent van creixent les llums. Joan no era la llum, però venia a donar-ne testimoni. En moments de fosca o de desesperació recordem la pregària al nostre patró Sant Francesc pregava dient “On hi hagi desesperació hi porti la llum”.
Comentarios
Publicar un comentario