Una homilia compromesa

Diumenge III de durant l’any

“La diada d’avui és santa, dedicada a Déu nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força”, amb aquestes paraules que hem escoltat el llibre de Nehemies, a la primera lectura, el Sant Pare Benet XVI inicià la dedicació del Temple de la Sagrada Família el 7 novembre de 2010. Paraules que en l’Antic Testament són un anticipació de la importància del diumenge com a Dia del Senyor. És cert que avui vivim en una societat laica i plural, però els cristians hem de celebrar el diumenge com a dia de festa, no hem de permetre que ens l’arrabassi la cultura del consum... El diumenge és dia de festa i de joia, és dia de comunitat, és el dia que fem l’experiència d’escoltar tots junts unes mateixes lectures que per nosaltres han de ser “esperit i vida”, com hem cantat en el salm. Els qui no viuen en una comunitat religiosa difícilment durant la setmana viuen aquesta experiència. No és el mateix llegir individualment que escoltar atentament tots junts una mateixa lectura. Fer-ho uneix i quan aquesta lectura és Paraula de Déu, ajuda a viure en comunió. Prenem consciència d’allò que ens ha dit l’apòstol: que formem part d’un mateix cos i que tots interactuem.

L’evangeli ens ha presentat Jesús ensenyant a la sinagoga del seu poble, Natzaret. Jesús llegia i predicava a la sinagoga. Quan Jesús parlava a les multituds, ho feia a l’aire lliure o des de la barca estant, però habitualment el seu lloc de predicació era a la sinagoga i el Mestre en va recórrer moltes al voltant del llac. La sinagoga era lloc d’encontre i de formació. Les  paraules de Jesús anaven adreçades als jueus pietosos del seu temps, homes cultes, Jesús volia transformar la cultura del seu temps, des de dintre. I aquell dissabte, Jesús desplega el volum del profeta Isaïes i en llegeix un fragment preciós. Omet però el final. És important el que llegeix però també ho és el que no diu. Si prenem el text del profeta Isaïes ens adonarem que si Jesús hagués continuat llegint només una ratlla més, hauria acabat amb aquesta frase: “i un dia de venjança del nostre Déu”. En plegar el volum precisament abans d’aquestes paraules, Jesús volia dir que  s’havia acabat el Déu guerrer, el Déu de la venjança, aquell Déu que sovint el poble temia i del qual altres vegades n’estava tan orgullós. El fet d’escamotejar aquest acabament, amb les conseqüències que això comportava, va dur Jesús a la mort.

Podríem dir que el Senyor fa una homilia compromesa, ell mateix s’implica en allò que està llegint. Ho notem de seguida quan algú parla des de la seva pròpia experiència o quan és un discurs après, dit de memòria, sense haver-lo interioritzat.

D’altra banda, quina missió tan bonica: “L’Esperit del Senyor, reposa sobre meu...”. De la mateixa manera que al principi de la Creació l’Esperit de Déu aleteja sobre les aigües, ara ha començat una nova creació, un món nou, basat en la llibertat, en la llum, en la gratuïtat...

Tots nosaltres el dia del nostre baptisme vam ser ungits amb el crisma, signe del do de l’Esperit Sant. També a nosaltres l’Esperit ens ha ungit. I si vivim a fons el nostre baptisme, font de llibertat interior, ens adonarem que estem capacitats per portar la bona notícia als desvalguts, és a dir a aquells que estan desorientats, mancats de punts de referència i de recursos. Que nosaltres podem ajudar a alliberar les persones que viuen presoneres de tantes dependències, de si mateixes, del consum, d’un amor possessiu, fins i tot de l’alcohol o de la droga. Podem ajudar als qui viuen encegats pels problemes a prendre’n distància... Segur que tots, d’una o altra manera, hem viscut experiències semblants. Que feliços som quan ajudem que les persones no visquin angoixades! De vegades n’hi ha prou amb escoltar-les.

Aquesta mateixa setmana en les Jornades de Qüestions Pastorals de Castelldaura, l’escriptor Valentí Puig pronosticava: “podem viure un renaixement de bondat i de bellesa”. I justificava la seva afirmació optimista. Ho deia amb emoció i amb convenciment. Que hi hagi aquest renaixement en bona part és a les nostres mans.