domingo, 20 de enero de 2013

El millor regal de noces


 

Homilia diumenge II de durant l'any

El millor regal de noces

Pel qui creu tot es signe, pel qui estima tot es do. Aquest relat d'avui es plenament simbólic, és a dir signe visible d’una realitat invisible. A través de les coses visibles som cridats als béns invisibles. De vegades confonem simbòlic amb irreal i simbòlic vol dir una realitat encara més profunda que la que veiem amb els ulls o toquem amb les mans.

Per als israelites, les noces eren el signe de l’aliança de Déu amb el seu poble. En aquell temps els matrimonis eren concertats, com passa avui encara en moltes cultures. Eren "arreglats" per et entendre'ns. En realitat al principi no hi havia amor entre els cònjuges. Hi havia interès, interessos i interessos creats. Aquelles noces de Canà, un petit poble rural no eren encara un matrimoni.

Això ens porta a pensar en els matrimonis d'avui. Per que hi ha tantes ruptures i tan doloroses? Com és que parelles que porten llargs anys convivint, quan fan el pas de casar-se es trenquen? Realment han après a estimar-se amb aquell amor profund que es l'amor de caritat, teixit de silenci, de respecte per l’espai de l'altre (exemple d’un matrimoni amic, jo feia temps que el coneixia amb ell però la primera vegada que em vaig reunir amb la promesa al cap d’una estona d’enraonar tots tres ell es va aixecar i em va dir, a mi ja em coneixes prou, ara parla a soles amb ella).
Als nous matrimonis, hem sabut donar-los exemple? Quina imatge els ha arribat de l'amor a través de la tele de les pel·lícules o de les revistes del cor? Els hem sabut acompanyar en el seu prometatge i després en els primers temps de casats?

Sovint germans les nostres gerres estan buides com a Canà. En aquestes piques de pedres buides molts hi han vist la buidor del Poble d'Israel. Jo hi veig també la buidor de la nostra cultura. Se sap que set era nombre de plenitud, i les piques nomes eren sis, es a dir faltava alguna cosa, a més eren de pedra, no us recorda aquella frase: "arrencaré de vosaltres aquest cor de pedra i us donaré un cor de carn?”

No era encara l’hora de Jesús. Es a dir l'hora de donar el seu sublim testimoni de caritat, l'hora de la mort i la resurrecció. Però  gràcies a la insistència de Maria –com ens ajuda l’assenyada insistència d’una mare!- Jesús els regala el seu vi, un vi bo, el vi millor que es el vi de la caritat, de l'amor abnegat, generós, a fons perdut, de l'amor que no espera res a canvi, d'aquell amor portat a plenitud, gratuït. Van caldre molts litres d’aigua per omplir aquelles piques, és a dir Jesús per actuar en el món demana la nostra col·laboració, hem de lluitar...

Jesús no va fer un joc de mans, no fa màgia, anticipa la seva hora a instàncies de Maria. “Feu tot el que Ell us digui”. Es a dir, estimeu-vos, sigueu uns, sigueu una sola cosa viviu en caritat. Viure en caritat es l'únic que ens fa feliços de debò. Aleshores de les vostres comunitats podran sorgir matrimonis plenament cristians sense ficció. De vegades sentim dir que Jesús va transformar l'aigua en vi perquè la festa no decaigués. I en realitat es molt més que això. Jesús ens regala la festa de les festes, que es l'eucaristia l'amor nou pel qual tots ens delim.

Avui que celebrem  la Jornada Mundial de l’Emigrant i el Refugiat, recordem les paraules de Benet XVI: “l’Església no deixa de posar de manifest els aspectes positius, les bones possibilitats i els recursos que comporten les migracions. És aquí on s’inclouen les accions d’acolliment que afavoreixen i acompanyen una inserció integral dels emigrants, sol·licitands d’asil i refugiats en el nou context sociocultural, sense oblidar la dimensió religiosa, essencial per la vida de cada persona”. No ens hem de quedar amb el color de la pell, l’ètnia, la raça o la religió, hem de mirar amb ulls de fe una persona que sovint s’ha vist forçada a deixar el seu país. No ens la mirem amb una mirada utilitària, del profit que ens pot fer, sinó amb la gratuïtat de l’amor nou, de l’amor de caritat.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.