sábado, 8 de junio de 2013

Dol sense nom

Diumenge X de durant l'any



L’evangeli d’aquest diumenge ens presenta una situació límit: la mort del fill únic d’una mare vídua, en un temps que la viduïtat era sinònim de desemparament. El jurista Eduard Sagarra fa la següent reflexió: d’una dona que ha perdut l’espòs se’n diu una vídua, d’un fill que ha perdut els pares se’n diu un orfe, però no hi ha cap paraula en les nostres llengües romàniques per designar la situació d’uns pares a qui se’ls ha mort un fill. Cal fer un circumloqui. És com si la llengua callés davant d’una situació extrema aparentment no prevista per la naturalesa. És un dol sense nom. Aquella trobada de Jesús amb la vídua de Naïm anticipava d’alguna manera el drama de Maria, també ella aviat serà una mare vídua quan Jesús el seu fill unigènit morirà clavat en creu. Davant d’aquesta situació límit només el Senyor pot dir “no ploris”, només Ell pot ressuscitar morts.
Arran de les epidèmies del segle XIV moltes mares ploraven a les portes de les cases bressant els fills morts i repetint la lamentació: vosaltres, els qui passeu pel camí, mireu i digueu si hi ha un dolor com el meu. Els pintors i escultors que van plasmar les Pietats tenien els models a l’abast.

Fa poc temps em vaig atansar a una mare que havia perdut el seu fill mort en accident de muntanya. Acabades les exèquies quan li vaig donar el condol ella em va dir molt serena: “em sembla que avui hem sembrat!”. Es referia als testimonis de fe i d’esperança que tots, creients o no, havíem pogut escoltar durant les exèquies. Vaig pensar en Maria, que malgrat el dolor que li fiblava al cor, va mantenir nítida la seva esperança en la resurrecció i aquella fe intrèpida va aglutinar novament els apòstols.


No cal arribar a la mort d’un fill. També se’ns moren els projectes, de vegades fracassen les iniciatives, fallen les persones en qui hem dipositat la confiança... I Jesús es torna a atansar i ens diu “no ploris”. Si plores perquè no veus el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles, diu un proverbi oriental. Germans, per difícils que siguin els moments que ens toqui viure, no ens enfonsem en el desesper.


Demà dilluns a les 7 de la tarda molts campanars de catedrals i esglésies del país repicaran 3 minuts en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer i als defensors de la llengua catalana. És inevitable recordar aquell diàleg poètic que mossèn Cinto va escriure en memòria dels campanars de dos monestirs buits aleshores per la desamortització, Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà: “Una nit fosca al seu germà parlava/lo de Cuixà: -Doncs que has perdut la veu?/Alguna hora a ton cant me desvetllava/i ma veu a la terra entrelligava/cada matí per beneir a Déu./-Campanes ja no tinc -li responia/lo ferreny campanar de sant Martí.-/Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia! /Per tocar a morts pels monjos les voldria!/per tocar a morts pels monjos i per mi.”

Resurrecció d’un fill, resurrecció d’un projecte, resurrecció d’un monestir, resurrecció d’un país, o d’una llengua. El miracle es pot repetir. El miracle es repeteix. Cantem doncs avui amb el salmista: “Amb quin goig us exalço, Senyor/M’heu tret a flor d’aigua quan m’ofegava,/ i no heu permès que se n’alegrin els enemics/Senyor, m’heu arrencat de la terra dels morts,/quan ja m’hi enfonsava, m’heu tornat a la vida.” I el dol sense nom dóna pas a un esclat de vida.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.