Solucions a mesura humana

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist 2013

 

Diu l’evangelista que aquell capvespre eren uns cinc mil homes: molta gent per alimentar. I Jesús fa una cosa molt sàvia: demana als deixebles que els facin seure en grups de cinquanta.  Cinc mil dividit per cinquanta són cent grups. Només que hi hagués una cinquantena de deixebles propers, els dotze, les dones i uns  quants més, ja tocava a un grup per deixeble... Què vol dir això? Que és molt difícil arribar a conèixer cinc mil persones i molt més encara intentar resoldre els seus problemes, però és molt més fàcil conèixer-ne cinquanta. És un grup a mesura humana. Ens podem mirar amb amor i aprendre els nostres noms... Ens escrivia una missionera catalana al Senegal: “quan em miro la feina que tinc en conjunt m’espanto, quan me la miro per parts tot em sembla molt més fàcil”. I una estadista contemporània, cap d’estat, deia: “l’important no és fer grans passes, si no petites passes en una bona direcció”.

A les processons de Corpus des del principi hi solien desfilar les parròquies, els gremis, les confraries... És a dir grups a mesura humana. Grups on un es podia trobar valorat i reconegut. És el que després la sociologia ha anomenat grups socials intermedis. Entre l’individu i la gran societat hi ha l’associació, l’agrupament, la comunitat... les mateixes parròquies són comunitats de comunitats.  D’aquests grups en parla l’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII de la qual celebrem el cinquantè aniversari: “que es puguin constituir fàcilment organismes intermedis que facin més fecunda i àgil la convivència social” (n. 64).

Aquesta mateixa setmana em deia el Dr. Ramon Martí fundador de la Fundació per a la ceguesa: “encara que continuem treballant amb el tercer món hi ha una preocupació creixent per al quart món. La gent em pregunta per què anar tan lluny si tenim la necessitat ben a prop?. I encara que anem a l’Índia, a Nicaragua, al Perú... estem també treballant al Raval.

Davant doncs les necessitats del món d’avui, necessitats d’aliment físic i espiritual, les paraules de Jesús tornen a ressonar al fons del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. I nosaltres que coneixem la nostra pobresa ens preguntem: com ho podem fer? En tenim experiència: quan es multiplica la necessitat també es multiplica la solidaritat.

Celebrem el Corpus dins de l’any de la Fe. De fet cada vegada que celebrem l’Eucaristia proclamem el misteri de la Fe. L’Eucaristia és fe. Al Pange lingua cantem en llatí: “ I encara que fallin els sentits només la fe és suficient per enfortir  el cor en la veritat.”

Mn. Pere Ribot, el poeta de Riells, deia que de vegades pregant davant del sagrari s’adormia i que després li venien remordiments... Però que un dia va pensar: “sóc com un gosset que s’adorm als peus del seu amo”. Ell ens ha deixat aquest poema: ”tots pertanyem al Crist, som seus/rescatats a preu fort i per la seva sang/fresca i vermella més enllà del temps/ empeltats com la branca a l’arbre del seu cor/membres vivents amb ell, xuclant la seva rel./Misteri del seu cos, del seu espai/l’amor de caritat en plenitud/com el vaivé pregon d’onades de la mar.” (“Triomf del cos” a Gresol interior, Riells, 1991,  p. 59)