Un contrast emotiu

Homilía del diumenge XI de durant l'any

Lluc tenia fama de pintor. De fet escriu com si pintés… Avui a l’evangeli ens pinta un gran contrast. També Jesús era mestre de contrastos: un savi fariseu i una pobra pecadora; un home eixarreït i una dona tendra, un amfitrió poc hospitalari i una dona que serveix constantment l’hoste, un mestre de la llei que judica i una penedida que només sap demanar perdó. D’alguna manera els dos personatges ens representen a tots. També nosaltres som de vegades jutges implacables dels altres. També voldríem fer els altres a la nostra mesura. Com escriu la filòsofa Natàlia Pla:  “provoquem un damnatge innecessari als altres quan els imposem la nostra idea sobre el que poden o haurien de ser sense atendre a allò que són en realitat (...) no es tracta doncs de recrear la criatura, sinó d’animar-la i de contribuir a que intenti ser el millor possible dins de les seves possibilitats”.

“Amb la mesura que mesureu sereu mesurats”. Deixem el judici a Déu i no ens judiquem tampoc a nosaltres mateixos. Mirem tan sols si estem fent allò que podem fer. Llegia l’antic lema dels minyons de muntanya en un mur de la nostra ciutat: “Tant com puc”.  Si tant com puc, Senyor i després tu fes la resta...

Perquè d’altra banda, també nosaltres avui venim als peus de Jesús, afeixugats pels nostres pecats, sovint cansats i sense esma. Com cantem a la Salve: “a vos sospirem gement i plorant”. Però malgrat el dolor cal que servim i obsequiem els altres com feia aquella dona als peus de Jesús  I Jesús ens perdona i ens restitueix a la condició i a la dignitat de fills.

Com va dir a aquella altra dona que tenia pèrdues de sang i que va gosar tocar-lo: “la teva fe t’ha salvat”. I afegeix encara l’enviament que repetim cada vegada que celebrem l’eucaristia, “ves-te’n en pau”. Aquella dona s’ha humiliat i ha estat enaltida.

Ahir es va fer la preestrena a Barcelona d’un documental “Jo crec” en tres dimensions. Eren testimonis personals: un estudiant, una mestressa de casa, un home del temps, un pastor, un professor universitari, un actor, una mare que havia perdut una filla, un home del temps, una malalta incurable que somreia... tots parlaven de la seva fe des del cor. Val més un testimoni que moltes homilies. I tot acompanyat d’ imatges artístiques de tots els bisbats de Catalunya. Una meravella de poesia i d’espiritualitat. Una síntesi entre el patrimoni i el testimoni. Esperem que aviat el puguem tenir. Ara si avui em pregunten per la meva fe, què responc? No serà que estem mancats de fe? Pensem-hi i demanem-li al Senyor que ens doni una fe com la d’aquella dona que li rentava els peus amb les seves llàgrimes.