sábado, 31 de agosto de 2013

Faré una bona acció i no ho diré a ningú


L’evangeli de cada diumenge en forma de power point que elaboren les monges benetes de Montserrat està francament bé. Els textos, acompanyats d’imatges i comentaris, es fan més entenedors i propers. A la parròquia de Sant Francesc l’enviem a centenars de persones. Si no el rebeu encara podeu demanar-ho o  entrar a benedictinescat.com

Doncs bé, l’evangeli d’aquest diumenge subratlla en un requadre l’afirmació o consell de Jesús: ”Quan facis un dinar o un sopar no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics. Potser ells també et convidarien i ja tindries la recompensa. Més aviat quan facis una festa convida-hi pobres invàlids, coixos i cecs” I l’il·lustra aquest passatge molt encertadament amb la imatge d’un menjador popular servit per una Missionera de la Caritat, la congregació fundada per la beata Teresa de Calcuta. Són més de 4.500 religioses en més de 133 països. Unit als tres vots de pobresa, obediència i castedat, fan un quart vot de “servei lliure i desinteressat als més pobres entre els pobres”.

Hi ha molts d’altres menjadors socials. Penso en el que porta l’escaient nom d’Emmaús, que organitzen les parròquies de la Mare de Déu del Pilar i de Sant Eugeni Papa, a l’esquerra de l’Eixample de Barcelona per a persones soles... O en el que dirigeixen els PP. Barnabites a Sant Adrià de Besós. Penso també en el dinar multitudinari que organitza cada any la Comunitat de San Egidio a la basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona el dia de Nadal... Potser tindrem també un menjador social a Badalona, la tercera ciutat de Catalunya...

Però una cosa que m’ha impressionat d’aquests menjadors és que de vegades els qui en són beneficiaris no agraeixen res a les persones voluntàries que els serveixen. De vegades fins i tot arriben a la paraula grollera o a l’insult. No podem judicar ningú. Sovint les persones amb mancances econòmiques arriben a patir trastorns mentals i no són conscients del que diuen ni del que fan. Però aquest rebuig aparent encara posa més en relleu la gratuïtat d’aquell servei. Tot és a fons perdut.

És coneguda l’anècdota d’aquell senyor que li va dir a Mare Teresa: “jo no faria això que vostè fa ni per tot l’or del món” i ella li va respondre: “ni jo tampoc”.

En una civilització de la imatge com la nostra, tothom busca un protagonisme. I això passa en la societat civil però dissortadament ens passa també a l’Església. El bisbe de Roma, Francesc, ha denunciat a aquells prelats que prenen un posat principesc, és ridícul. Però no ens quedem mirant els altres, mirem-nos a nosaltres mateixos: quantes vegades en entitats d’Església dedicades al servei dels malalts i dels pobres hi ha protagonismes estèrils, lluites intestines que no porten enlloc. Em deia un senyor no habitual d’una parròquia que es va oferir al rector per llegir una lectura a la missa i el mossèn li va dir: “millor que no ho faci perquè els qui llegeixen sempre s’ofendrien.”

Per arribar a la maduresa humana i cristiana hauríem de rebre tots lliçons d’ultimitat. Ho hem escoltat a la primera lectura: “fill meu, si ets ric, sigues humil i seràs més estimat que el qui dóna esplèndidament”.

El beat  Joan XXIII escrivia: “només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú”. Us imagineu que tots féssim aquest propòsit? El de fer el bé discretament sense voler sortir a la foto ni anunciar-ho a toc de trompeta? Segurament tots seríem més feliços. Les lliçons de Jesús són plenes de saviesa, que és per a tots i per tothora. Seríem imatges vivents d’aquest Déu que hem cantat en el salm: “Pare dels orfes/defensor de viudes/(...)/dóna casa als desemparats/allibera els captiu i els enriqueix”.  

L’eucaristia és aquest aplec festiu del qual parla la carta als hebreus: hi acudeixen els ciutadans del cel, tots estem cridats a ser-ne.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.