sábado, 3 de agosto de 2013

Donar-se amb alegria


Homilia diumenge 18 de durant l’any
 
A mesura que els anys van passant anem acumulant coses i coses. Alguns més que d’altres. Ens pensàvem que la informàtica economitzaria l’espai, però no sempre ha estat així.
 
De tant en tant arriba el moment de fer neteja i de posar ordre. Però hem de fer-ho amb bon criteri i amb saviesa de cor, pensant bé el que llencem i el que desem.
 
De la mateixa manera amb la nostra vida interior. També periòdicament cal fer una bona endreçada, però no la podem fer de qualsevol manera. Potser hi ha records que ens enverinen i que hem d'esborrar definitivament, potser hi hagi temes en què ens haguem de reconciliar, amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb Déu, amb el passat...  Hi haurà coses que caldrà rescabalar. D'altres no serà possible. De vegades hi ha ferides que no hem d’inquietar més si no deixar que cicatritzin. Tot això requereix temps. Potser l’estiu ens brindi aquest temps de dic sec, talment com els vaixells necessiten treure de sobre tot el que han anat acumulant durant la travessa. I tenint en compte també que encara que hem de lluitar contra el mal, mai no el podem eliminar del tot: caldrà esperar la plenitud dels temps.
 
Recordo que ja de ben jove m’impressionava aquesta paràbola que avui hem proclamat d’aquell home que tenia reserves per molts anys... “Avui mateix se’t reclamarà el deute de la teva vida...i tot allò que volies guardar-te de qui serà?”.
 
La societat de consum encara ens empeny per tot arreu. Hem d’anar aprenent la lliçó que ens dóna la crisi que va començar a sentir-se amb força ja fa cinc anys: hem de canviar l’estil de viure. No és fàcil, però no és impossible. Hi ha moltes persones que van vivint un nou estil, més sobri, més natural, més de proximitat...
 
Amb una saviesa quasi estoica es preguntava l’autor del llibre de Cohélet: ¿què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici... i de nit el seu cor no descansa”.  Jesús dóna resposta a aquesta gran qüestió ensenyant-nos a treballar d’una manera nova, per al Regne, essent homes i dones “nous” com diu l’apòstol. És a dir homes i dones que s’esforcin a viure en caritat.
 
No ens emportarem res a l'altra vida, com diu el Papa Francesc: “a la mortalla no hi ha butxaques”. No ens emportarem res més que les nostres bones obres: les obres de misericòrdia corporals (donar de menjar el qui passa fam, visitar el malalt...) i espirituals (ensenyar el qui  no sap, suportar amb paciència els defectes del proïsme...) que haurem fet.
 
Moltes persones opten per donar en vida. No esperen a  deixar-ho en testament. Donar fa feliç. I encara més donar-se. Avui fa trenta anys que va morir un company sacerdot Pere Llaurens. Progressivament es va donar del tot. Recordo que el dia de la missa de cos present, el seu  bisbe, Josep Maria Cases ens va dir: “us acompanyo en el sentiment i us felicito.” Era un testimoni ben expressiu de gratitud: en Pere ho havia dat tot.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.