domingo, 11 de agosto de 2013


Paraules de Jaume Aymar en l’acte de presentació del llibre de Lluïsa Colomer, La meva mare. Maria Trías Joan. (Ed. La Plana, Barcelona 2013). Ajuntament de Palamós 9/08/2013

Sra. Alcaldessa, Lluïsa Colomer, Lluís Molinas, Evarist Puig, Luciano Vergara, pares, senyores i senyors, amics tots.

Agraeixo de tot cor a la Lluïsa Colomer i al Luciano Vergara que m’hagin fet l’honor de demanar-me primer de prologar aquest llibre i després de presentar-lo.

Aquest llibre està escrit amb el cor. En ell Lluïsa Colomer parla senzillament, a raig, de la seva mare Donya María Trias Joan (1892-1960) l’ànima de l’Hotel Trías de Palamós. A través de les seves pàgines Lluïsa va dibuixant amb respecte i tendresa un retrat de la seva mare, una noia  òrfena als catorze anys, que es va casar amb un veterinari d’Amer, en Lluís Colomer, que va quedar vídua jove i que va haver de tirar endavant la llar i el negoci amb dos fills petits havent-ne perdut un altre.

Una dona culta que tocava el piano (p. 9), que parlava el francès (p. 43), que tenia una gran capacitat de treball, simpatia i humanitat (p. 22) i que gràcies a això va aconseguir tenir una clientela molt fidel i important (p. 22). I la Fonda Trias (després Hotel) va esdevenir lloc de tertúlia i d’intercanvi amb projecció internacional.

Maria Trías va patir en primera persona els estralls de la guerra “incivil” com la va definir don Miguel de Unamuno. El seu establiment va ser bombardejat i destruït i Maria Trias i dues cambreres van quedar atrapades entre la runa, però van ser rescatades sanes i estàlvies (p. 36). Podem imaginar què deu representar per a una persona veure com en pocs minuts s’esfondra l’obra de la seva vida. Però la Maria, dona forta com la que lloa la Bíblia, no es va rendir. Ella i els seus van marxar a França. Allí a Le Perthus va acollir molts palamosins. Allí fou testimoni de la desfeta de l’exèrcit vençut.

En la postguerra Maria fou jutjada a Girona. L’acusaven d’haver ajudat els fugitius rojos. Però ella va respondre que només havia ajudat a persones de Palamós (p. 53), com ho havia fet amb el rector, mossèn Ramon Coma, perquè pogués escapar d’aquell infern. Maria Trias no mirava ni la condició ni la procedència ni la ideologia: veia persones. Quina lliçó!

Hi ha una cosa que m’impressiona d’aquest llibre. A la majoria de fotografies que l’il·lustren, la Maria –llevat de quan és petita que hi surt emmurriadeta- hi apareix somrient o rient francament. Somriure o riure quan la vida ens ve de cara és fàcil. Fer-ho malgrat el dol, les pèrdues i els ensurts, és un testimoni. I Donya Maria el va donar.

I per això Maria Trias i Joan va atraure al seu voltant un estol de personatges famosos. I repeteixo, ella no mirava la fama, mirava la persona.  Pintors com Josep Maria Sert (el decorador de la Catedral de Vic) o Salvador Dalí; escriptors com Josep Pla que la va definir com “bondadosa i simpàtica”, o Salvador Espriu –som en l’any del seu centenari- que quan era a Palamós “només parlava amb ella” (p. 110); actrius com Madelaine Carrol amb la qual va tenir una gran amistat i que es va desplaçar molt afectada per assistir al seu funeral (p. 22). Homenots com el calongí Pere Rosselló, secretari de la UNESCO amb el qual va tenir llargues converses o Joaquín Ruíz Jiménez, president de Pax Romana i ministre de cultura que va arribar a  dir que “si d’ell depengués i hagués d’escollir una dona per a ambaixadora d’Espanya la idònia seria pel seu humanisme Donya Maria Trias” (p.100-101). Ho va ser. Va ser ambaixadora sense nomenament i sense moure’s del seu país perquè va acollir amb delicada hospitalitat a Palamós a persones procedents d’arreu del món. Donya Maria a més del català el castellà i el francès parlava un llenguatge que tothom entén: el del somriure i el riure i el de l’accent personal que posava en les coses més petites i quotidianes com “aquells fesolets bullits amb una ceba, primorosament amanits” amb els quals obsequiava el seu gendre (p. 101).

Gràcies Lluïsa perquè amb aquest llibre mantens viva la flama del record de la teva mare. Ella a tu et va donar l’existència, però per a Palamós, per a Catalunya i per al món ha estat el rostre amable, hospitalari i compromès d’una dona ferma i ben plantada.

Moltes gràcies.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.