jueves, 15 de agosto de 2013

Sorgite amica mea


Homilia en la solemnitat de Maria Assumpta

Sorgite amica mea, “aixeca’t amiga meva”, aquestes tres paraules extretes del Càntic dels Càntics, són l’epitafi d’una gran filòsofa espanyola, Maria Zambrano, i expressen molt bellament el misteri que avui celebrem. Avui és la Pasqua, la resurrecció de Maria. I la resurrecció és això, un aixecar-se, un llevar-se del dolç son de la mort. Cada dia pensem: “sóc jo qui em llevo”, però no pensem: “és Ell qui em lleva” i en realitat és així, la nostra vida és a les seves mans: com diem en un prefaci “en Ell vivim, ens movem i som”.

L’últim llibre de la Bíblia, l’Apocalipsi, el del gran consol, el qui s’adreça a les comunitats perseguides parla d’“una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”. La dona es el símbol del poble de Déu, tant el qui engendra el Messies, com l’actual, l’Església. Les dotze estrelles simbolitzen els patriarques i els apòstols, ells fan llum en la nostra nit. Molts Pares de l’Església han considerat que la dona era figura de Maria, la Mare del Messies. El drac és el senyal contraposat a la dona... el símbol del poder del mal que es contraposa a Déu i al seu poble i que al final del temps serà aniquilat... No és una lluita abstracta: avui hi ha poble de Déu perseguit. I ens esfereeix escoltar les notícies de les esglésies cremades a Egipte... però creiem que tot això passarà i que un dia, un dia lluminós del final de la història el bé vencerà.

Quan Maria rep l’anunci que serà mare del Salvador, un anunci que escolta i accepta, un anunci que canviarà la història, no es queda rumiant les meravelles que Déu ha obrat en Ella si no que se’n va “decididament a la Muntanya”, la regió muntanyosa situada al centre de Judea: la seva cosina la necessita i ella li ha de dedicar temps. N’hi ha hagut prou amb una insinuació del missatger del cel.  El passat mes de gener vaig tenir l’ocasió amb un grup de persones de pujar en aquell indret Ain-Karim, a la casa d’estiueig d’Elisabet i Zacaries, tot meditant en les passes lluminoses de Maria, que puja, que ascendeix a un lloc sant. Va a trobar-se amb Déu que viu en la persona d’Elisabeth. Com sabia Elisabeth que la mare del seu Senyor venia a visitar-la? Qui li ho havia dit? Ací es compleixen aquelles paraules de lloança de Maria en el Magnificat, que apareix escrit en moltes llengües “el Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Unes paraules que només s’entenen des d’una pregona experiència de fe. L’evidència ens mostra que els poderosos cada vegada concentren més poder i que els humils cada vegada són més rebaixats. Però una mirada de fe tot ho transfigura i ho enalteix.

Demanem-li a Maria una guspira la seva gosadia. Avui hem vingut a casa seva a felicitar-la perquè ha estat enduta el cel i des d’allí intercedeix per tots.  Els àngels se n’alegren, nosaltres també. Mare que en el lloc on tu ets algun dia ens hi puguem trobar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.