sábado, 9 de noviembre de 2013

Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob


Diumenge XXXII de durant l’any

Ja de petit, quan aprenia història sagrada, m’impressionava molt el relat de la mort dels set germans macabeus en presència de la seva mare que hem proclamat. I crec que tots admirem la valentia amb què van anar al suplici aquells nois que ja tenien fe en el més enllà.

Aquells saduceus no creien en la resurrecció, no creien en el Déu de la Vida i posen un parany a Jesús projectant una imatge límit del més ençà en la seva fosca pantalla del més enllà. Per l’Antic Testament era fonamental el manament: “Creixeu, multipliqueu-vos, empleneu la terra...” (Gènesi). Per això l’esterilitat era vista com una maledicció i era dramàtic morir sense descendència. Per això la llei del levirat, que manava que la vídua es casés amb el cunyat... El mandat del Nou Testament, en canvi és: “aneu per tot el món i prediqueu el missatge joiós a tota criatura batejant-la en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No es tracta tant d’engendrar, si no d’engendrar en la fe.

En el marc de la polèmica que acabem d’escoltar, Jesús cita una frase molt coneguda per als jueus: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob…” Ens podríem preguntar per què no dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres vegades la paraula Déu? És el mateix Déu… doncs, no, la percepció que Abraham té de Déu no és la d’Isaac ni la de Jacob. Encara que tracten amb el mateix Déu, amb els mateixos valors és ben diferent la concepció que cadascú en té. És un Déu viu, dinàmic, és un Déu de vius i no de morts. Jacob (o Israel) abans de morir, demana als seus fills que estan reunits al seu voltant que mantinguin el patrimoni religiós que se’ls ha llegat. Què responen aquests fills: “Escolta Israel, Déu és nostre, Déu és u”. És a dir, Déu és el nostre Déu, tenim una manera pròpia de viure segons el que comprenem d’aquest Déu infinit i transcendent (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Tots creiem en Déu, però és diferent la vivència d’aquesta fe que té la Montserrat, o el Manel, o el Ramon, o la Nuri, o el Francesc... Hi ha una frase en llatí que traduïda diu: “Allò que es rep, es rep en la mesura del recipient. El coneixement que es rep depèn de les capacitats o de la intel·ligència de cadascú, o cadascú entendrà, comprendrà o creurà, segons les seves capacitats. Crec que ací rau el dret de la llibertat religiosa.

Tenir fe en aquest Déu és creure en la vida després de la mort o en una vida que no acaba: és aquella gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància, que Pau desitja als seus germans de Tessalònica i que hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.