Homilia en la celebració dels difunts de les Facultats

6 de novembre de 2013

Cada eucaristia és una trobada amb Jesucrist Ressuscitat; és amb ell, amb aquest Senyor de la Vida amb qui tenim l’esperança que els nostres companys, professors i alumnes, benefactors i membres d’aquesta comunitat acadèmica s’ hagin reunit per sempre i vetllin per nosaltres. Entre tant nosaltres fem allò més important que podem fer, oferir sufragis per ells i donar gràcies a Déu pels dons que Déu ens ha fet arribar a través de les seves vides.

En aquestes aules venim atrets per la passió de saber, per l’amor a la saviesa, per aprendre plegats i vivim el goig d’aprendre i d’enriquir-nos interiorment i de preparar-nos uns pel ministeri i d’altres per una vida de seglars compromesos... però uns i altres topem amb el límit radical que és la mort i ens plantegem sovint aquella pregunta que ja es feia Sant Agustí: “com puc tenir esperança si el meu amic morirà i, probablement, morirà abans que jo?”. A les nostres aules hi ha d’haver també una pedagogia de la mort. Cal en primer lloc que reflexionem i assumim la contingència de la nostra condició, les limitacions, les xacres, la mort dels éssers estimats i la nostra pròpia mort. En la mort que ens iguala a tots.  I aquestes aules  i aquests claustres ens donen l’oportunitat de caminar conjuntament vers el llindar pressentit i lluminós del misteri. Com escriu bellament Salvador Espriu: “Dones fidels varen vetllar i just a l' alba feien ja camí, ben juntes en el plor fins el misteri del llindar". I només feta aquesta acceptació podem entendre rectament que Jesús, que va tenir també la seva mort, injusta, cruel i afrontosa, ens obre l’esperança de la resurrecció: “Jo sóc la resurrecció i la vida, tots aquells que creguin en mi encara que morin viuran...”.  I també, com acabem d’escoltar “a casa del meu Pare  hi ha lloc per a tots”. És com si ens digués: “Si no hi hagués lloc per a vosaltres no us hauria tingut enganyadament il·lusionats en l’esperança de retrobar-me allí”. Tant de bo doncs que les seves paraules, com ha dit Job: “quedessin gravades amb un cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca”. Avui diríem “tan de bo que quedessin enregistrades en el disc dur de la nostra existència”.

Avui també fem memòria de Sant Sever, patró secundari de Barcelona, representat en els vitralls d’aquest absis i també en fem dels màrtirs que van donar la vida per Crist durant la persecució religiosa del segle XX a l’estat espanyol, concretament dels qui foren beatificats el 2007 per Benet XVI... I tots tenim encara en la ment i en el cor els més de cinc-cents que foren recentment beatificats a Tarragona... Oi que cada biografia de cada màrtir és una ocasió per meditar? Molts podent escapar no ho van fer. La majoria van morir perdonant... No van fer de la seva vida un absolut. Per a ells hi havia un valor més alt que la vida. I la seva mort fou sovint una suprema lliçó de perdó.

La pregària ens ajuda a mirar-ho tot amb ulls de fe, també el nostre final pressentit i meditar i fer nostres aquella pregària de maduresa de Karl Rahner:

“Aleshores Tu seràs la darrera paraula, la única que roman i que mai no s’oblida. Aleshores quan en la mort tot callarà i jo hauré acabat d’aprendre i de patir, començarà el gran silenci dins del qual ressonaràs Tu sol Verb d’eternitat en eternitat. Aleshores emmudiran totes les paraules humanes: ésser i saber, conèixer i experimentar es convertiran en la mateixa cosa. Coneixeré com sóc conegut, intuiré tot allò que Tu m’has dit ja des de sempre: a Tu mateix (...) Tu mateix seràs la única paraula de goig de l’amor i de la vida que ompli fins a vessar tots els espais de l’ànima”. Que així sia.