sábado, 22 de febrero de 2014

L'escala de l'amor


Homilia diumenge VII de durant l’any (23/02/14)

“Sigueu sants”. Ho hem escoltat a la primera lectura. Són les paraules que el Senyor va demanar a Moisès que digués a tota la comunitat dels israelites. Són les mateixes paraules que un sacerdot ja difunt ens va dir a un grup de sacerdots amics a l’hora d’emprendre un projecte apostòlic comú: “Sigueu sants”. Són les mateixes paraules que aquest diumenge vull repetir a tots els qui m’escolteu: “Sigueu sants” Pensant que primer me les he de dir i me les he de repetir a mi mateix: “sigues sant”. Com aquell rector de poble que estava preparant l’homilia i la mare va anar per darrera i li va preguntar: “què escrius fill meu?”. “Que hem de ser sants”. “I tu ja ets sant?”, li va preguntar la mare, deixant-lo ben confós. Què vol dir “ser sant”? El sant és el qui viu la caritat que és la plenitud de l’amor de Déu.

L’evangeli ens ha assenyalat el camí gradual per arribar a viure aquesta plenitud. Primer graó: tornar bé per mal és a dir superar l’arrogància del Mal amb la invencible sobirania del bé (Gomà). Podria semblar que “parar la galta” és propi dels febles.  Recordem que quan a la Passió Jesús va ser bufetejat pel criat del Summe Sacerdot no s’hi va tornar, però va contestar amb una gran fermesa. No va respondre amb la raó de la força si no amb la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, per què em pegues?”. La mal anomenada “no violència” hauria d’anomenar-se més aviat “resistència activa” o “violència de l’amor”.

Segon graó. Donar de manera sobreabundant. Diumenge passat parlàvem de la falsedat del mer acompliment. Aquell “cumplo y miento”. L’amor d’uns pares, o d’uns esposos, o d’uns grans amics és generós i a fons perdut. Amb raó deia Sant Agustí que “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. Els qui estimen així saben que no n’hi ha prou amb donar, que cal “donar-se”. Com aquella imatge del crucificat de Subirachs que hi ha a la façana de la Passió de la Sagrada Família. La creu no és vertical si no perpendicular a la paret per subratllar, com deia mossèn Lluís Serrallach, que Jesús nu se’ns dóna del tot.

Tercer graó: estimar els enemics. Sembla una bogeria. Però potser és el més específic del cristià. I a més és d’una gran saviesa, perquè la persona que no vol tenir enemics –encara que en realitat en tingui, és a dir hi hagi persones que li vulguin mal i encara que li facin mal- no els sent com a tals i per tant viu amb una gran pau interior. Tenir ressentiments se’ns menja, inútilment, molta energia!

Tota aquesta escala de l’amor queda resumida en la frase de Jesús “sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare celestial”. I nosaltres sabem pla bé que no som bons del tot. Que en nosaltres hi ha un aiguabarreig de bondat i de malícia. Que tots tenim un costat obscur, però la vida és el llarg aprenentatge de l’estimació. Com escrivia Benet XVI, “l’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. Ja no es busca a si mateix (...) sinó que anhela més aviat el bé de l’estimat: esdevé renúncia, està disposat al sacrifici, més encara, el busca” (Deus caritas est, 5) I ens dóna confiança la certesa que hem cantat en el salm: “el Senyor és compassiu i benigne/lent per al càstig, ric en l’amor”. I per això continuem pujant, continuem ascendint a empentes i rodolons però amb la confiança d’aquell que sap de qui s’ha refiat.

A la pregària eucarística demanem el Senyor que faci l’Església “perfecta en la caritat”. En res més que en la caritat. Tots estem plens d’imperfeccions i l’Església també, però alhora tots estem cridats a viure la perfecció de l’amor misericordiós. Aquesta és la nostra esperança i amb aquesta esperança caminem.

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.