Vetllar i tenir cura

Homilia diumenge primer d’Advent 30/11/2014

“O si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostra es fonguessin les muntanyes!” Aquestes paraules amarades de poesia del gran profeta Isaïes que hem escoltat avui, primer  diumenge d’Advent, van inspirar aquelles del venerable Torras i Bages a la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, quan li demana “aquella fe que abaixa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida.” En tots dos casos les muntanyes representen les dificultats. I en tenim moltes i de vegades ens semblen molt altes. Dins i  fora. Però per altes que siguin les muntanyes no estem sols. Aquest cel esquinçat ens parla de la revelació, ens parla de la possibilitat de veure Déu en el rostre del germà. Això és propi de tot temps, però ho és especialment també d’aquest Advent que anirem aprofundint el misteri central de la nostra fe, que és el misteri de l’encarnació, del Déu proper que s’ha fet un de nosaltres. “Destil·leu cels la rosada, que els nuvis ploguin el just”, deia el profeta Isaïes.

Per això cal vetllar i vetllar vol dir restar desperts, estar atents.  Quantes vegades entre els nostres adolescents i joves, trobem una manca de concentració. També ens passa als adults. Sovint enlluernats per tantes pantalles o per arbres que no ens deixen veure el bosc, vivim distrets, abstrets en el nostre món. Però ahir mateix vivíem l’experiència de sentir cantar diversos cors d’Instituts de Badalona. Potser el que més em va impressionar era veure com els nois i noies estaven atents mentre els altres companys cantaven.

El Papa Francesc en el seu missatge al Parlament Europeu a Estrasburg aquesta mateixa setmana, ens ha recordat entre d’altres coses que les cultures no s’identifiquen necessàriament amb els països,  ha parlat de multipolaritat, de diàleg transversal, és a dir d’aquell que sap sortir del propi grup per anar cap a l’altre i també de diàleg intergeneracional, tan necessari com ric. Tot això demana una actitud vigilant i curosa.

Perquè vetllar no és solament vigilar, vol dir també tenir cura. Els pares vetlleu pels vostres fills, els germans grans vetllen pels petits, els mestres pels deixebles i els preveres per les comunitats que tenim confiades. Però els membres d’una comunitat han de vetllar sempre els uns pels altres. En l’entranyable pel·lícula Cartas a Dios, en el moment que mor l’infant protagonista, després de llarga malaltia, els pares lamenten no haver pogut vetllar al seu costat en el moment decisiu perquè havien anat un moment a reposar i el metge ancià els diu sàviament “era ell qui vetllava per vostès”. I quantes vegades és així, quantes vegades també són els fills els qui vetllen pels pares!

Avui, dia de Sant Andreu, fa 902 anys que es va consagrar aquesta parròquia, ja aleshores dedicada a Santa Maria. Donem-ne gràcies a Déu. Maria és la gran figura de l’Advent. Ella  és la dona que encenia un llum per posar-lo en el lloc més alt de la casa, ella és la qui quan tots desertaven es va mantenir ferma i serenament esperançada. Ella, presidint aquest altar major, demana amb les mans obertes el do de l’Esperit Sant. Que Santa Maria vetlli per nosaltres en aquest Advent i per a tots aquells que tenim confiats. Amén.