Àngel a Maria!
Diumenge IV d’Advent
(21/12/14)
Si diumenge passat
ens centràvem en la figura de Joan Baptista, avui –darrer diumenge d’Advent-
posem els nostres ulls en Maria, la noia del poble, l’estimada de Déu, la que
va saber dir que sí a la veu del cel. Els artistes van intuir el lligam profund
que existia entre Jesús, Maria i Joan Baptista i ja de temps antics van plasmar
el que s’anomena les Deèsi, que en grec vol dir “pregària” o “súplica” i és una
representació de Crist Pantocràtor amb un llibre i tenint al costat Maria i
Joan el Baptista, el cosí de Jesús. Tant la Verge com Sant Joan o d’altres
personatges que els puguin acompanyar, miren a Crist, amb les mans en posició
de súplica en nom de la humanitat. Es
troba en portalades d’esglésies en mosaics, en pintures...
Avui ens atansem a
Maria a través d’una de les pàgines més boniques de l’Evangeli: l’Anunciació. L’Anunciació
de l’arcàngel Gabriel es va produir en el moment oportú i madur de la vida de
Maria. El nostre llenguatge ho revela quan diem l’expressió popular: “àngel a
Maria!” que vol dir: exacte, ho has encertat! Que difícil sembla encertar, però
és qüestió també de deixar fer, d’instal·lar-nos en el miracle...
Gabriel anuncia a
Maria i ella- tot i que no ho acaba d’entendre- li diu que sí. Un sí total, irreversible,
sense condicions. Tot sovint penso que
Maria no podia improvisar aquell “sí”, només una persona acostumada a dir que “sí”
a Déu des de petita podia ara ser subjecte d’una nova aliança, la primera feta
amb una dona. La seva cosina Elisabet, la mare de Joan, li dirà després: “feliç
tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà.” Com hem
escoltat en la segona lectura “és la revelació del pla de Déu amagat en el
silenci dels segles”.
La vida està plena
de propostes, però d’entre totes hem de saber escollir aquelles que ens faran
feliços de debò. I donar-li a Déu un sí com Mari, total, irreversible i sense
condicions. I de moltes vegades de dir-li que sí cada dia, podrem dir-li un dia
un “sí” definitiu.
L’Anunciació ha
inspirat a artistes de totes les èpoques. Quan Antoni Gaudí va acabar la cripta
de la Sagrada Família, va fer posar en la clau de volta l’Anunciació de l’arcàngel
Gabriel a Maria, com indicant que tot el temple descansaria sobre aquesta
veritat: “el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres”. I cada migdia, allí
on ens trobem som convidats a resar l’àngelus, la pregària popular inspirada en
aquest text evangèlic. “Sol ben alt i esplendorós, quan és migdia,/
les campanes van dient: Ave Maria./ Alabat siga sempre el nom teu,/ Santa
María, Mare de Déu!
El papa Francesc diu
“cada vegada que mirem a Maria, tornem a creure en com en allò que té de
revolucionari la tendresa i l’afecte” (n. 288). El Cardenal de Barcelona, al
final de la seva carta pastoral, Una
església samaritana enmig de les grans ciutats, també usa aquesta expressió
i l’amplia aplicant-la, també, a Maria: “cada vegada que imitem Maria, refermem
que creiem en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte, de
contemplar i de caminar cap a l’encontre dels altres, és el que fa de Maria un
model eclesial per a l’evangelització”.
El rei David digué
al profeta a Natan: “mira jo visc en un palau de cedre, mentre l’arca de Déu
està en un envelat”. El rei havia acabat de guerrejar, pensava viure en pau,
però hi havia una idea que el turmentava: “un palau de cedre per a mi, una
tenda de pell per a Déu”. No podia ser. Però Natan, el profeta recte i
conseller moderat, inspirat pel mateix Déu li farà veure al monarca que serà el
mateix Senyor el que li farà un casal. És a dir nosaltres tenim els nostres
projectes, molt lloables, fruit de les nostres preocupacions, però Déu té el
seu projecte sobre nosaltres que els transcendeix i els sublima tots. Serem
capaços de descobrir-lo? I un cop descobert, d’acceptar-lo?
Aquesta setmana hem
viscut una notícia realment històrica.
Els Estats Units i Cuba han reprès les relacions diplomàtiques després
de cinquanta anys d’hostilitat. I els dirigents d’ambdós països han reconegut
el gran paper que ha tingut el papa Francesc en aquest retrobament. El Sant
Pare ha anat fent petites passes cap a una bona direcció. Ha exercit de mediador
i se n’ha sortit molt bé. Donem-ne gràcies a Déu. I si nosaltres hem de fer de
mitjancers en d’altres situacions. Que sapiguem fer-ho amb la mateixa humilitat
de Francesc. I amb el temps entendrem que aquest gest històric s’ha fet també
en el moment oportú.
Comentarios
Publicar un comentario