El plor del cep

Diumenge V de Pasqua (3/05/2015)

Sobre l’altar major de la Sagrada Família hi ha un baldaquí que representa l’Esperit  Sant  amb els seus dons. Del baldaquí pengen cinquanta làmpades que són simbòlicament els cinquanta dies que van de Pasqua fins la Pentecosta. És a dir el temps lluminós que estem celebrant. En el baldaquí hi ha il·luminat, l’himne “Glòria a Déu a dalt del Cel”, que alterna amb els set dons de l’Esperit Sant: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Al baldaquí hi ha també uns gotims de raïm, de diverses menes i unes espigues de blat. Quan Gaudí parlava d’aquesta solució comentava la insuperable bellesa del menjador del camp, sota una parra, i el significat místic de les paraules que segons sant Joan, el Senyor va adreçar als apòstols després de la institució de l’Eucaristia i que hem proclamat a l’Evangeli d’avui: “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments, el qui romandrà amb mi, donarà fruit abundant”.

Aquesta és una pregunta que les persones ens anem plantejant a mesura que ens fem grans és si som fecunds, si la nostra vida ha donat fruit. Si estem units a Jesús, això és si conversem amb Ell, si seguim les seves petjades lluminoses, si procurem estimar al seu estil serem fecunds... Sabem que a l’altre vida no ens emportarem altra cosa que les nostres bones obres i dins el cor els noms de les persones que hem estimat, en imatge feliç del bisbe Pere Casaldàliga.

Una altra pregunta que convé que ens fem és si les nostres parròquies, comunitats i moviments són fecunds. El principal indicador és si aquests espais i temps fan possible la nostra trobada personal i comunitària amb el Senyor. Crec que ho deia el Cardenal Philippe Barbarin, “més que esglésies plenes vull cors plens de Déu”. A partir d’aquí i només a partir d’aquí, d’aquesta intimitat fecunda, altres indicadors de la vitalitat d’una parròquia són el nombre de baptismes, de comunions, de confirmacions –com trobem a faltar avui persones que es vulguin confirmar!- de matrimonis i també de vocacions que sorgeixen a la vida sacerdotal, diaconal i consagrada. I ja enteneu que no em refereixo només al nombre si no a la qualitat. La lectura dels Fets dels Apòstols ens ha recordat que l’Església vivia en pau, que creixia, que s’anava edificant... Hauríem de preguntar-nos si avui les nostres parròquies i comunitats viuen en pau, creixen, es van edificant... Ací tenim la percepció que no o que no prou. Una comunitat dividida és estèril. Perquè l’Església avui pugui créixer hem d’estar ben units el cep i les sarments. Els pastors i els fidels. També els pastors entre nosaltres i els fidels entre nosaltres. Quant de mal fa la crítica destructiva! Deia el bisbe Sebastià que hi havia una bona feligresa que li demanava una penitència, i tan va insistir que a la fi el bisbe li va dir: “procuri durant una setmana no malparlar de ningú”. Al cap d’uns dies la va trobar i li va preguntar com anava... la bona dona li va respondre: “encara som dimecres!”. Que n’és de fàcil esllavissar-nos pel pendís de la crítica destructiva! Allí on hi hagi enraonies, posem-hi el ben parlar. No hem d’escatimar esforços per estrènyer la unitat de l’Esperit amb el vincle de la pau.

Déu vol que donem molt de fruit. I per això esporga les sarments. Un pensa que al capdevall les dificultats de la vida, els contratemps, els fracassos aparents o reals, són aquesta esporgada general. De moment la correcció sempre és dolorosa però a la fi ens fan més fecunds. Que avui quan consagrem el vi, fruit de la vinya i del treball dels homes, pensem en aquesta unió tan productiva de què parla Jesús a l’Evangeli. Diu un expert en cultura del vi: “després que els pàmpols ressecs hagin caigut a terra i, tot seguit s’hagin passat a podar els sarments... i després, sobretot, de la consegüent llarga hivernada de la vinya, que deixa tots els seus elements com si fossin fusta morta, després de tot això, el cep plora. Plora, sí: la llàgrima és la saba saturada, que sobreïx de l’ull llenyós del cap dels sarments. És, doncs, un plor de renovellament, de goig molt pur, que els pagesos saluden amb alegria.” (J. Llavina, La vinya i el vi a Catalunya, Angle Editorial, 2014)