Narrar en família

L’Ascensió del Senyor, 2015

Jesús s’apareix als onze, en manca un, era un cos ferit per la traïció. Tampoc nosaltres no ens sentim complets: “falten molts dels nostres germans”, cantàvem. I no obstant a aquell cos mancat li confia una missió d’universalitat: anar per tot el món i predicar a tothom l’Evangeli que és bo i és nou. En uns homes que tendien espontàniament a recloure’s en un grup de selectes, autorreferents, com devien ressonar aquelles paraules, com els devien sacsejar!

Jesús posa en les mans del onze apòstols un baptisme que netejarà molts del llot  de la mundanitat i una fe que portarà a fer “miracles”, és a dir coses admirables, coses dignes d’admiració. Quants miracles tenim l’ocasió de veure cada dia, si ens mirem les coses amb una mirada en profunditat!  

Què seria avui “expulsar dimonis”? Allunyar tot allò que ens divideix: les rancúnies, els ressentiments, les enraonies i les mentides. I com? No fent-nos còmplices...

I parlar llenguatges nous? Aprendre idiomes, aprendre a usar les plataformes digitals, les xarxes socials... En un món cada vegada més interconnectat, en una societat cada vegada més plural no ens podem replegar sobre nosaltres mateixos. Però hi ha un llenguatge nou que tots podem aprendre que és el llenguatge d’un somriure net, d’una mirada afectuosa, d’uns ulls amorosos...

“Les metzines no els faran cap mal”. Encara que els cristians puguem viure en ambients enrarits o emmetzinats, tenim un antídot poderós: amb Jesús i el seu evangeli no ens podem  contaminar.

“Els malalts a qui hauran imposat les mans es posaran bons” Quantes vegades els sacerdots imposem les mans a un penitent, en el sagrament de la reconciliació, i aquella persona que potser estava angoixada, recobra la pau. Quantes en el sagrament de la unció, i aquella persona malalta, si no torna a la salut, recobra la fortalesa! És dels moments que més ens sentim instruments en mans de Déu.

Amb motiu de la 49ena jornada mundial de les comunicacions socials, el Papa Francesc ha escrit un missatge en el qual ens recorda que la família és el primer lloc on aprenem a comunicar - un diàleg que s’entrellaça amb el del cos-, on s’aprèn a conviure amb la diferència,  un lloc on s’aprèn la dimensió religiosa de la comunicació...  I apunta una dimensió molt interessant, cal tornar a aprendre a narrar, no simplement a produir i a consumir informació, aprendre a narrar, que vol dir que les nostres vides estan entrellaçades en una trama unitària, que les veus són múltiples i que cada una és insubstituïble.

A la façana de la Passió de la Sagrada Família, en l’arc que uneix les torres centrals, una estàtua de bronze representa l’Ascensió del Senyor, milions de visitants la contemplen cada any, potser uns quants de cultura cristiana saben de qui es tracta, però només uns pocs s’atansen al significat misteriós i engrescador d’un Crist, vencedor de la mort, que puja i puja, entre la simfonia en pedra del Sanctus, omplint tot el cosmos. Que nosaltres siguem d’aquests.