sábado, 9 de mayo de 2015

Un testament breu i dens


Homilia diumenge VI de durant l’any 10/05/2015

Els testaments dels grans personatges de la història, solen ser breus. El testament de Jesús ho és: “estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat.” És breu però és dens. Ell mateix explica el “tal com” d’aquest amor: “jo us estimo tal com el Pare m’estima”. És dir, Jesús estima amb amor de Pare. Un amor, per tant, que el podeu entendre bé tots els qui sou pares i mares, perquè a una altra escala així és el vostre amor. Els veritables pares ho donaríeu tot pels vostres fills, faríeu fins i tot coses que semblen bogeries... Un amor que respecta la llibertat, un amor que no és dir que sí sempre a tot. Un amor pacient (quina paciència va tenir el Senyor amb els apòstols!) Un amor tendre i alhora fort. Un amor que vetlla, que acompanya,  que estima generosament, desinteressadament, sense exigir compensació. Que com deia el Dr. Folch i Camarassa, “està a prop, sense estar a sobre”. És l’amor del pare del fill pròdig, que espera sempre, confiadament, que quan el fill torna no li fa preguntes, ni retrets, que l’abraça, li fa petons i el convida a la festa... La primera carta de sant Joan ho ha explicat bé: “l’amor és això, no som nosaltres que ens hem avançat a estimar Déu, ell ha estat el primer d’estimar-nos...”. El Papa Benet es preguntava si es pot “manar” l’amor. Certament no es pot manar, però com que Ell ens ha estimat primer nosaltres podem correspondre amb l’amor, pot néixer també en nosaltres l’amor com a resposta (Deus caritas est, 17). I Francesc diu: “Quan tens la força de dir: vull tornar a casa, trobaràs la porta oberta, Déu et surt a l’encontre, perquè t’espera sempre, Déu t’abraça, et besa i fa festa. Així és el Senyor, així és la tendresa del nostre Pare celestial.” De fet els deixebles havien pogut experimentar aquest amor de Jesús i el manament nou no feia altra cosa que fer-los recordar allò que ja havien viscut.

Dijous passat va morir sobtadament un pare de família. Hi havia tingut llargues converses i em vaig adonar com havia treballat en el decurs dels anys l’amor amb els seus fills... Ja ancià m’admirava de la seva magnanimitat.

L’amor s’alimenta en el diàleg, però també en el silenci: perquè les coses importants de la vida no cal dir-les, ja se saben... Recordo que un amic em va dir: a Getsemaní és quan Jesús es va sentir realment fill de Déu. Em va impressionar aquesta visió. Getsemaní sembla el moment de més soledat de Jesús, de major perplexitat, de lluita... i no obstant a la fi, s’abandona en les  mans amoroses del Pare. Quan tot és foscor, ve la llum de l’acceptació serena.

Com podem saber si un amor és autèntic? La prova de l’autenticitat de l’amor, l’hem escoltada també a l’evangeli. “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.” La prova de l’autenticitat de l’amor és donar la vida. Quan un dóna la vida, pas a pas, o quan la dona de cop, com els màrtirs, com Jesús mateix, sabem que aquell amor és autèntic. “Obras son amores que no buenas razones” diuen en castellà.

Jesús no va venir a morir en una creu. Jesús va venir a anunciar el Regne i el seu missatge va entrar en contradicció amb els poderosos del seu temps, per això va morir ajusticiat. La seva resurrecció és el triomf d’un Amor que travessa la història.

Que Maria, la Senyora de la Promptitud, com el Sant Pare l’ha definida, ens ensenyi a estimar de la manera més convenient, en el moment oportú.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.