Submergir-se en el misteri
Solemnitat de la Santíssima Trinitat 2015.
Hem començat aquesta eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i l’acabarem rebent la benedicció també en el nom de les tres divines persones. Moltes vegades en la litúrgia invoquem la Trinitat, cada vegada que acabem una oració adreçada al Pare diem: “per Nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill que amb Vos viu i regna, en la unitat de l’Esperit Sant”. L’invoquem també en tots els sagraments. Jesús mateix a l’evangeli d’avui s’acosta als deixebles i els diu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Diuen els biblistes que aquesta és una fórmula inusual, nova; Jesús revela en la mateixa entranya de Déu hi ha un misteri d’amor i d’unitat. Ésser cristià és submergir-se en aquest misteri. Quan més ens estimem, quan més treballem per la unitat, quan més formem equip, comunitat, més ens atansem al misteri de Déu. El bonic del misteri és precisament això que mai no s’exhaureix, que no s’acaba... Diu Sant Atanasi que la Trinitat té tota la força de crear i de fer. El Pare ho fa tot per mitjà del Verb en l’Esperit Sant... “Solo Dios basta”. Aquestes tres paraules d’un poema de Santa Teresa de Jesús proposades aquest any com a lema de la Jornada Pro Orantibus que celebrem avui. Entre els seus objectius hi ha el de pregar pels consagrats i les consagrades que representen un ric patrimoni espiritual. Aquesta categoria és coneguda civilment com a "patrimoni intangible". Tot i que no es estrictament sinònima, s'hi atansa. Les monges i els monjos sempre preguen per nosaltres. És just i necessari que, si més no, un dia preguem per ells. Ells ho han deixat tot: la seva pobresa, castedat, obediència i, sovint, estabilitat, només la podem entendre des del seu “sí” a Déu. Un sí total, irreversible i sense condicions. Un altre objectiu és donar a conèixer la vocació específicament contemplativa que és tan actual i necessària per a l'Església i el món. Una tercera es afavorir que les esglésies particulars participin de les celebracions litúrgiques dels monestirs. Avui les hostatgeries monàstiques s'omplen de persones que cerquen repòs i molts se senten captivats per l'atmosfera d'unció de les pregàries comunitàries. La vida contemplativa representa una immersió en el misteri de la transcendència. El cristià madur cerca un equilibri entre la contemplació i l'acció. Si la contemplació és autèntica ha de portar necessàriament a l'acció, però això no es produeix de manera automàtica. El sedàs de la comunitat és imprescindible. Els monjos i monges no s’escapen de la realitat: no fugen del món. Aprenen a conrear el silenci. Anselm Grün, monjo i acompanyant espiritual, diu que “guardar silenci vol dir ser pobre també en pensaments, conformar-se amb pocs pensaments que et condueixin al recolliment” (Elogio del Silencio, Sal Terrae, 2004). Aprenen a respectar. Si una persona sap escombrar amb delicadesa la seva cel·la, després sabrà tractar millor els seus germans de comunitat. Avui alguns se sorprenen que algunes persones contemplatives es dediquin a l'acció social o política. D'entrada cal evitar fer judicis precipitats. L'autenticitat d'aquest compromís s'ha de valorar en funció dels fruits que dóna i que moltes vegades són intangibles. D'altra banda s'aprecia un nou estil en molts monjos i monges joves, un nou estil que sintonitza fins i tot amb persones allunyades de l'Església. Pot ser un signe del temps. Un professor no creient , és un investigador i difusor de la importància del monaquisme a l’hora d’ordenar Europa. Diu que l’ora et labora ens han deixat una empremta pregona en la nostra cultura. Pregària (conreu de l’esperit) i treball (conreu de la terra, estudi, creativitat...). Nosaltres no som monjos. Vivim enmig del món. Però també ens agrada visitar les comunitats monàstiques i fins i tot, fer-hi estada. Perquè tenim necessitat de silenci, de pregària i d’autèntica vida comunitària. Que sapiguem trobar aquest equilibri. I en moments de dubte i de dificultat, com els que van tenir els apòstols, que ens omplin de consol les paraules de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”.
Hem començat aquesta eucaristia en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i l’acabarem rebent la benedicció també en el nom de les tres divines persones. Moltes vegades en la litúrgia invoquem la Trinitat, cada vegada que acabem una oració adreçada al Pare diem: “per Nostre Senyor Jesucrist el vostre Fill que amb Vos viu i regna, en la unitat de l’Esperit Sant”. L’invoquem també en tots els sagraments. Jesús mateix a l’evangeli d’avui s’acosta als deixebles i els diu: “Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Diuen els biblistes que aquesta és una fórmula inusual, nova; Jesús revela en la mateixa entranya de Déu hi ha un misteri d’amor i d’unitat. Ésser cristià és submergir-se en aquest misteri. Quan més ens estimem, quan més treballem per la unitat, quan més formem equip, comunitat, més ens atansem al misteri de Déu. El bonic del misteri és precisament això que mai no s’exhaureix, que no s’acaba... Diu Sant Atanasi que la Trinitat té tota la força de crear i de fer. El Pare ho fa tot per mitjà del Verb en l’Esperit Sant... “Solo Dios basta”. Aquestes tres paraules d’un poema de Santa Teresa de Jesús proposades aquest any com a lema de la Jornada Pro Orantibus que celebrem avui. Entre els seus objectius hi ha el de pregar pels consagrats i les consagrades que representen un ric patrimoni espiritual. Aquesta categoria és coneguda civilment com a "patrimoni intangible". Tot i que no es estrictament sinònima, s'hi atansa. Les monges i els monjos sempre preguen per nosaltres. És just i necessari que, si més no, un dia preguem per ells. Ells ho han deixat tot: la seva pobresa, castedat, obediència i, sovint, estabilitat, només la podem entendre des del seu “sí” a Déu. Un sí total, irreversible i sense condicions. Un altre objectiu és donar a conèixer la vocació específicament contemplativa que és tan actual i necessària per a l'Església i el món. Una tercera es afavorir que les esglésies particulars participin de les celebracions litúrgiques dels monestirs. Avui les hostatgeries monàstiques s'omplen de persones que cerquen repòs i molts se senten captivats per l'atmosfera d'unció de les pregàries comunitàries. La vida contemplativa representa una immersió en el misteri de la transcendència. El cristià madur cerca un equilibri entre la contemplació i l'acció. Si la contemplació és autèntica ha de portar necessàriament a l'acció, però això no es produeix de manera automàtica. El sedàs de la comunitat és imprescindible. Els monjos i monges no s’escapen de la realitat: no fugen del món. Aprenen a conrear el silenci. Anselm Grün, monjo i acompanyant espiritual, diu que “guardar silenci vol dir ser pobre també en pensaments, conformar-se amb pocs pensaments que et condueixin al recolliment” (Elogio del Silencio, Sal Terrae, 2004). Aprenen a respectar. Si una persona sap escombrar amb delicadesa la seva cel·la, després sabrà tractar millor els seus germans de comunitat. Avui alguns se sorprenen que algunes persones contemplatives es dediquin a l'acció social o política. D'entrada cal evitar fer judicis precipitats. L'autenticitat d'aquest compromís s'ha de valorar en funció dels fruits que dóna i que moltes vegades són intangibles. D'altra banda s'aprecia un nou estil en molts monjos i monges joves, un nou estil que sintonitza fins i tot amb persones allunyades de l'Església. Pot ser un signe del temps. Un professor no creient , és un investigador i difusor de la importància del monaquisme a l’hora d’ordenar Europa. Diu que l’ora et labora ens han deixat una empremta pregona en la nostra cultura. Pregària (conreu de l’esperit) i treball (conreu de la terra, estudi, creativitat...). Nosaltres no som monjos. Vivim enmig del món. Però també ens agrada visitar les comunitats monàstiques i fins i tot, fer-hi estada. Perquè tenim necessitat de silenci, de pregària i d’autèntica vida comunitària. Que sapiguem trobar aquest equilibri. I en moments de dubte i de dificultat, com els que van tenir els apòstols, que ens omplin de consol les paraules de Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia, fins a la fi del món”.
Comentarios
Publicar un comentario