domingo, 25 de octubre de 2015

Fer de tap


Diumenge XXX de durant l’any

Aquell cec de Jericó tenia dos obstacles per acostar-se Jesús: un era la seva condició d’invident, una condició que aleshores portava a la marginació. I per això demanava almoina a les portes de Jericó, lloc de cruïlla de rutes comercials. Però l’altre obstacle era la mateixa gent, aquells pelegrins que anaven en multitud a celebrar la Pasqua a Jerusalem. Al captaire cec li feia de tap, el renyaven i el feien callar, no el deixaven acostar-se a Jesús.

“Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Era la pregària d’aquell cec captaire. Una pregària ben simple i ben profunda. Em deia una anciana d’un barri humil de Badalona, gairebé centenària, que ja havia oblidat moltes pregàries que se sabia el seu rector li va recomanar que digués aquesta jaculatòria: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.” La diem a cada missa “Senyor, tingueu pietat”. A les persones malaltes que ens escolteu us suggereixo que feu aquestes pregàries breus i senzilles: “Senyor tingueu pietat”, “Sagrat cor de Jesús en vos confio ”, tota oració va a Déu...

Quan a Bartimeu li diuen que Jesús el crida, el cec deixa el mantell on recollia les almoines i se’n va d’una revolada, com si ja el veiés cap a Jesús. Ja res no l’importava davant l’ocasió de recuperar la vista. I recupera la vista i esdevé deixeble i el seguia pel camí, el camí que pujava cap a Jerusalem.

Gràcies a Déu la situació dels cecs ha millorat en alguns països, en molts d’altres encara és causa de marginació. Però jo em pregunto, quan una persona marginada o en risc d’exclusió truca a les nostres portes a més  procurar resoldre les seves necessitats materials,  li parlem de Déu o del sentit pregon de la vida? O potser, sense voler, fem de tap? Nosaltres no podem retornar la vista a un cec, però sí que podem encendre una llum al cor a aquell que truca a les nostres portes. Que aquelles persones que han arribat plorant, surtin consolades, com a dit el profeta, que puguin tornar a ser deixebles, o començar a ser-ho.

Al llarg de la història hi ha hagut “cecs” que han estat lúcids. Quan el poeta Joan Maragall va deixar-nos aquell sonet emotiu, “La vaca cega”, veia en aquell pobre animal el drama de la condició humana: ella que va tota sola a abeurar-se a la font “com ans solia”, és la única que és lúcida, és el símbol dels “desperts entre adormits.”

Al cec el va curar la Fe, aquella Fe que nosaltres ara renovarem amb tota l’assemblea present aquí i als qui us hi uniu per mitjà de la ràdio.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.