Ser savi, la millor riquesa

Homilia diumenge XXVIII de durant l’any (11/10/15)

La primera lectura ens ha dit que la millor riquesa és la saviesa: “la prefereixo a ceptres i a trons, i, comparada amb ella, tinc la riquesa per no-res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món al seu costat, no val ni un gra de sorra.” I, podríem preguntar-nos: “I la saviesa què és?”  Algú ha dit que és el pòsit que queda en el fons de la nostra ànima quan ja hem oblidat tot allò que creiem saber.  Saviesa ve de sapere, assaborir: és el saber elaborat, aprofundit, paladejat, és l’experiència. El P. Ignasi Ricart comenta que “la veritable saviesa consisteix a acollir la crida de Jesús i seguir-lo, posant en ell tota la nostra esperança (...) el veritable savi és aquell que davant del dilema [el seguiment o el diner] escull el Crist i esdevé més lliure i més ric en els valors del regne de Déu.” Per això hem de pregar amb el salmista: “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies/per adquirir la saviesa del cor.”

Quan als mitjans de comunicació va començar a aflorar escàndols financers entre alguns famosos, un mossèn gran i que havia treballat a Càritas, em va dir que se n’alegrava perquè fins aleshores hi havia la creença comuna –tot el simplista que vulgueu-  que la gent pobra era dolenta, i la rica, bona. És a dir que si un era ric era perquè s’havia guanyat bé la vida i si un era pobre és perquè probablement havia tingut un comportament irregular. Veure que els rics també obraven malament era, doncs, si més no pedagògic: els rics també s’equivoquen. Avui els escàndols de corrupció han crescut tant que tot això ja és una dolorosa evidència.

Fixem-nos en la pregunta d’aquell home: li demanava a Jesús què havia de fer per posseir la vida eterna. Aquest era el seu primer error, creure que la vida eterna es pot posseir, es pot guanyar, es pot heretar segons el que fem, quan la vida eterna és un do, del tot gratuït. Si estem aferrats als béns terrenals, difícilment tindrem les mans lliures per abraçar. Els mateixos deixebles deien que ho havien deixat tot, però això només era una teoria, s’havien de desprendre encara de moltes idees caduques.  

Avui, segon diumenge d’octubre, celebrem la Mare de Déu del Remei i és també el dia mundial de les cures pal·liatives. M’agrada que s’hagin relacionat aquestes dues commemoracions perquè abans, popularment davant de la malaltia, més que medicaments hi havia “remeis”... D’altra banda, un podria pensar que les cures pal·liatives l’únic que fan és preparar la gent per la mort però que realment no guareixen. L’Associació Europea de Cures Pal·liatives, les defineix com “la cura total activa dels pacients la malaltia dels quals no respon al tractament curatiu. El control del dolor i d’altres símptomes i de problemes psicològics, socials i espirituals és primordial.” En aquest sentit, es tracta d’una teràpia global en profunditat. Diuen els experts que la paraula “salvació” en arameu equivaldria a “sanació” i sanar en profunditat és una cosa que tots, d’una manera o d’una altra necessitem.

L’atribut de la Mare de Déu del Remei, allò que la diferencia d’altres representacions de Maria és que a la mà hi porta una herba remeiera. A ella ens encomanem parafrasejant els seus goigs escrits per Esteve Suñol i musicats per Lluís Millet: “Déu vos salve o Maria Immaculada/ Verge Santa del Remei/ a Vos, prega i sospira ben confiat/ tot aquest poble fidel.”