sábado, 31 de octubre de 2015

La gran paradoxa


Tots Sants 2015
 

Les benaurances són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè ja no tenim temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc.

Quina llàstima que ens perdem la riquesa de les benaurances, aquest text tan dens com joiós que avui, festa de Tots Sants, se’ns proposa una vegada més perquè el meditem i l’assaborim! Les benaurances que són la carta magna del Regne. Les benaurances que en el decurs de la història han enamorat persones de creences diverses. Les benaurances que són l’anunci tendre i repetitiu de la felicitat: feliços, feliços, feliços... Déu vol que siguem feliços i sembla que nosaltres ens entestem a no ser-ho. I quan ens sentim bé ens sembla que hàgim de pagar alguna mena de tribut... Déu vol la nostra Felicitat, el que passa és que la Felicitat en majúscules ens l’hem de treballar i hem de demanar tothora el regal d’assolir-la.

Quin és el camí? Bé prou que el sabem allò que ens fa més feliços és estimar i sentir-nos estimats, però tots som conscients que no estimem bé, ni estimem prou, ni estimem fort, que el nostre amor ha de ser purificat per ser més autèntic. El repte és passar d’un amor egoista que es busca a si mateix, a un amor oblatiu que cerca la felicitat de la persona estimada. “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?/ Qui pot estar-se al recinte sagrat?/El qui té el cor sincer/ i les mans netes de culpa/ que no confia en els déus falsos”, és a dir aquell que va ascendint en maduresa humana i cristiana perquè no idolatra ni el diner, ni el poder, ni l’autocomplaença, ni el judici fàcil.

Tenim un referent: Jesús. Ell va proclamar les benaurances perquè abans les va viure: va ser pobre i, sovint va viure a la intempèrie. Va plorar serenament la mort de l’amic, va proposar una justícia que superava amb escreix la dels tribunals d’ahir i d’avui, es va compadir de les dones i dels infants del seu temps, que eren marginats; dels malalts, dels estrangers i de les vídues. Va invitar els seus a mirar els lliris del camp i els ocells del cel. I va ser perseguit, condemnat i crucificat. I per Ell, amb Ell i en Ell, una multitud incomptable de sants com la que va veure el vident de l’Apocalipsi, de tota nacionalitat, de totes les races, de tots els pobles i llengües, esdevé per a nosaltres avui un núvol tan gran de testimonis que ens diuen que és possible estimar a fons perdut sigui quin sigui el nostre context vital.

Tots sants: tots cridats a la santedat. Tots cridats a viure la plenitud de l’amor, tinguem un lloc o no en el calendari. Tan se val. Avui es clou el Congrés de la Cartoixa. Diuen que el cartoixà quan ingressa al claustre, si viu a fons la seva condició, ha assolit ja la santedat. Els que no som monjos estem cridats igualment a ser contemplatius en l’acció, a fer aturades per assaborir un viure que sovint se’ns escapa, a viure per als altres, en definitiva a assolir la santedat, la plenitud de l’amor, en la vida ordinària i a santificar-nos recíprocament en el matrimoni i en la família, en la feina i en el lleure. Germans, encara que el camí sigui llarg, és profundament alegre i l’eucaristia que celebrem amb tots els sants ens dóna forces per continuar avançant amb confiança.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.