40è aniversari de la mort de Francesca Güell

Celebrem el 40è aniversari de la mort de Francesca Güell i López (1885-1976), fundadora de l’Àmbit repòs religiós i cultural que porta el seu nom. Gràcies a Francesca Güell avui som aquí. Mossèn Alfred Rubio la va secundar en el seu somni que aquest monestir, restaurat, podria esdevenir un àmbit de repòs. Francesca tenia molt clar allò que volia per la Murtra: solitud i silenci personal, perquè ella mateixa era la primera en practicar-los. I va pensar especialment en intel·lectuals i artistes, que era l’ambient que havia viscut a casa seva des de petita, aquells intel·lectuals i artistes a qui convocava el seu pare Eusebi Güell: escriptors i poetes com mossèn Cinto Verdaguer o Ramon Picó i Campamar; arquitectes com Joan Martorell, Antoni Gaudí o Francesc Berenguer ; pintors com Aleix Clapés o Joan Llimona, escultors com Rossend Nobas o Josep Llimona... I ella mateixa, Francesca, era intel·lectual i artista perquè va cultivar l’intel·lecte i la pintura expressionista. Destaquem el seu Sagrat Cor en flames i el seu Ecce Homo, que venerem aquí, talment com una icona, una meditació plàstica expressionista sobre Crist en la seva passió: “Ment sagrada de Crist, uniu-nos en la Veritat”.  Francesca Güell era humil. Escrivia Alfred Rubio que l’ambiciós no vol el repòs.  És tràgic no poder reposar. Pels ambiciosos reposar és perdre l’oportunitat de tot allò que es busca amb impaciència. Aquell que sap reposar és perquè és feliç amb allò que té. L’ambiciós en canvi és feliç pensant en allò que encara no té.

Els seus néts, besnéts i rebesnéts, expresseu la vostra gratitud envers ella en aquesta eucaristia. Sense Francesca vosaltres no existiríeu.

Amb els anys la vista de Francesca Güell es va anar debilitant. Ella deia que el dia que es quedés cega, es moriria, i va ser així mateix. El Senyor li va obrir uns ulls més grans per contemplar la seva faç immensa, la que havia somniat tantes vegades. De tot això ja fa quaranta anys.

Que de la seva mà aprenguem a reposar.