sábado, 13 de febrero de 2016

Miratges al desert

Homilia primer diumenge de Quaresma 14/02/2016

Diu l’evangeli  que Jesús va quedar “extenuat de fam”,  es a dir, va viure una situació límit, com la que va viure el poble d’Israel en la seva dura travessa del desert, com la que viuen tants homes, dones i infants avui a la terra. Es calcula que quasi 800 milions de persones en el món no tenen prou aliments per portar una vida saludable i que 3 milions de nens moren de fam cada any. I la fam fa que es creïn miratges, que moltes persones que viuen en països en vies de desenvolupament  s’enganyin pensant que en els països d’occident les pedres es tornen pans, que els famosos que apareixen en la pantalla són ídols i que a ells, sovint desesperats per la manca de condicions dignes, no els passarà res si es posen en situació de risc travessant les aigües en fràgils pasteres, abocant-los sovint a una mort segura. Que hi hagués fam al segle XIX era una injustícia, que hi hagi fam avui al segle XXI, per la mala gestió i distribució dels recursos és un pecat. Avui l’1% de la població del món suma més riquesa que la meitat dels habitants del planeta. La Quaresma de l’Any de la Misericòrdia ens invita a ser conscients del pecat estructural i també del personal, a renunciar a coses supèrflues, a fer almoina de temps i de recursos i a compartir amb tants germans nostres desfavorits allò que creiem posseir. La Jornada Mundial de Mans Unides, que se celebra avui, és una bona manera de contribuir a fer possibles iniciatives solidàries a prop de 60 països empobrits del Tercer Món.
La Quaresma ens invita també a ser molt més conscients del que passa al nostre entorn: no ens podem refugiar en un món a part: avui fem un sol món.
 Tenim el tresor de la fe. Una fe de vegades vacil·lant, estantissa i feble, petita. Una fe que avança enmig de dubtes i incerteses. Hem de demanar al Senyor que ens l’augmenti. El llibre del Deuteronomi ens ha recordat el que pels israelites era “el petit credo” el que recitava el sacerdot a l’hora de presentar les primícies de la terra: “El meu pare [Abraham, pare dels creients] era un arameu errant que baixà amb poca gent a l’Egipte per viure-hi com a foraster”. Com ressonarien  aquestes paraules a les oïdes de tantes persones que avui viuen errants i que són tractades com a forasters, com a estranys en terres llunyanes, i quan, sobre tot, veuen vulnerats els seus drets i són víctimes d’abusos! “Els egipcis –que eren els cultes, amb una cultura mil·lenària- ens oprimiren i ens imposaren una feina dura. Llavors vam cridar al Senyor Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam i tingué en compte la nostra opressió i el nostre treball forçat.” Una altra situació límit. I ve després el començament de l’èxode, el que commemorarem la nit de Pasqua: “El Senyor ens va fer sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós...”I els va portar a la terra promesa.
A cada un de nosaltres el Senyor ens porta de la nit de tants esclavatges (les dependències, les addiccions, els vicis...) al seu Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. Un regne que comença ja aquí a la terra. I notem-ho bé, la fe porta a l’agraïment. A l’antigor era el summe sacerdot el qui deixava una cistella amb les primícies de la terra. Ara som tota la comunitat la que es fa eucaristia, acció de gràcies. La fe ens ha portat fins aquí. I l’agraïment és una petita resposta, com una cistelleta de fruits primerencs, al gran obsequi que Déu ens ha fet primer. I com ens ha recordat Sant Pau: “cap dels qui creuen en Ell no serà defraudat.”
Avui a la nostra parròquia acollim els malalts de l’Hospitalitat de Lourdes. Els qui estem més o menys sans (per què qui no té una malaltia gran o petita o és candidat a tenir-la?) no ens acabem de posar en la pell dels qui aneu amb cadira de rodes. L’Arquebisbe Joan Josep Omella em parlava d’un amic comú, mossèn Àngel Moros, un sacerdot de Saragossa exemplar que va morir degut a l’Ela, l’esclerosi lateral amiotròfica. Em deia que quan la malaltia ja estava molt avançada, aquest mossèn, amb cadira de rodes i acompanyat de dos sacerdots, va visitar una església. El Crist de l’altar major estava en una posició torturada, talment una desferra humana. L’Àngel va demanar de quedar-se pregant una estona davant d’aquella imatge impactant, en silenci. Quan els amics el van venir a buscar, l’Àngel va dir, simplement: “Ara ho entenc tot.”

Amics: en hores de foscor, de dubtes, d’incertesa, quan els miratges al desert ens volen allunyar de la nostra missió, no deixem de compartir amb els que més pateixen, contemplem la creu en silenci i ho entendrem tot.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.