sábado, 20 de febrero de 2016

Aturada transcendent

Homilia del diumenge II de Quaresma 21/02/16

Tots necessitem fer una aturada, la vida ens surt a l’encontre i sovint ens sentim desbordats. Jesús i els seus apòstols de vegades no podien ni reposar una mica perquè la gent els perseguia arreu. Però aquell dia Jesús va voler fer una aturada diferent i va anar a una muntanya alta. I se’n va emportar uns deixebles, ni tots els apòstols, sinó solament aquells tres predilectes, Pere, Jaume i Joan.  I se’ls va emportar a pregar. És diferent pregar en el cor de la ciutat que fer-ho en una muntanya alta, és a dir en un lloc on pobles, carreteres i camins es veuen en unes altres dimensions, es relativitzen. I mentre pregava va canviar l’aspecte de la seva cara, del seu esguard. Quan la pregària surt del cor, quan la pregària és tractar amb aquell que sabem que ens estima, tot canvia, fins el rostre es transfigura.  Quan les persones preguem sincerament ens fem humils, perquè reconeixem que no tot depèn de nosaltres. La Quaresma és un temps propici per orar. Jesús, Fill de Déu, pregava en silenci i els tres apòstols segurament eren testimonis d’aquest canvi. Quantes vegades hem observat com hi ha persones avesades a la pregària, que respiren Déu. Recordo el rector del meu poble, un home de pregària, parlava de les coses de Déu sense parlar-ne, amb el seu to de veu, amb la seva mirada, amb el seu gest, amb les seves reflexions. Recordo en una ocasió que un sacerdot catòlic i un monjo budista van anar a un programa de ràdio en una emissora de gran abast. El locutor va dir pel micròfon als oients: “és llàstima que no els vegin el rostre perquè tots dos traspuen pau”.
I apareixen en escena Moisès i Elies, gloriosos. Recordem que tots dos, tan Moisès com Elies, havien parlar amb Déu en una muntanya alta, el Sinaí. Ara el tema de conversa, era el traspàs de Jesús, era el seu èxode que s’havia d’acomplir a Jerusalem: és a dir la seva mort, la seva Resurrecció i l’Ascensió al cel, la Terra Promesa. Recordem com va ser la mort de Moisès: eren a prop de la Terra Promesa i el poble d’Israel havia canviat. Des de la planúria de Moab, al mont Nebo el Senyor li va mostrar tota la terra amb la seva bellesa. Però Moisès va morir sense haver pogut posar els peus a la Terra Promesa.  Diu la Bíblia que el van enterrat i ningú sap on és la seva sepultura. La partida d’Elies és enigmàtica: arrabassat per un carro de foc... Diuen que no va pujar al cel perquè el mateix Jesús diu que al cel ningú no hi ha pujat, “només n’ha baixat el Fill de l’Home” i encara anys després que Elies fos arrabassat, al malvat rei de Joram li va arribar una carta del profeta Elies (Cròniques 21, 12). La mort de Jesús serà diferent de la de Moisès i la d’Elies, Ell ja haurà anticipat el Regne aquí a la terra, el seu sepulcre, ben conegut; i Jesús no va ser arrabassat pel foc, sinó que seria traït, condemnat, torturat i crucificat per la malícia humana. Però Déu el va ressuscitar, el va cridar a la Vida.
Diuen els evangelis que aquells apòstols preferits es van adormir. Probablement perquè eren pescadors que havien treballat de nit i vetllat de dia, eren més propensos a la son... No ho sabem. El que és evident és el paral·lelisme del text amb el de l’Hort de Getsemaní. Allí Jesús també pregava i ells dormien. A Getsemaní, el rostre de Jesús es trasmudava –aquesta vegada adolorit- i ells no ho veien.
Però al Tabor quan es desvetllaren sí que veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Els apòstols van participar d’una visió singular, d’una visió interior, d’un tast d’eternitat. I un núvol –signe de la presència del Pare- els cobrí. La veu del Cel ja no parlava de Moisès i Elies, sinó de Jesús a qui van veure tot sol. És a Ell a qui hauran de seguir, no a Moisès, no a Elies, no a cap profeta, sinó a Jesús el seu amic de cada dia... També avui tots som seguidors d’algú, d’algun famós, d’algun pensador, d’algun artista, potser som seguidors físicament, potser ho som per mitjà de les xarxes... Els cristians hem de seguir sobre tot a Jesús, ell és l’Amic que mai no falla.
La primera lectura vol explicar l’aliança. Té una part bella, quan Déu va fer sortir Abram d’ell mateix i el va convidar a contemplar i a comptar les estrelles, fent-lo anar més enllà de les evidències... La segona part és més enigmàtica, aquestes cinc espècies d’animals: la vaca, la cabra, el moltó, la tórtora i el colomí, eren objecte de prescripcions rituals. Segons Sant Efrem aquest ritual suposa un origen antiquíssim entre els caldeus i s’empraria per ratificar solemnement un pacte o una aliança.

Tot és com una ombra de la nova aliança que ratificarem avui a l’Eucaristia. Que la pregària ens faci ser llum per als nostre germans. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.