domingo, 28 de febrero de 2016

Paciència activa


Diumenge III de Quaresma (28 de febrer 2016)

Que n’és de profunda la primera lectura! De vegades Déu parla des d’una realitat inhòspita, o des d’una circumstància adversa, tan aspra, tan incòmoda, com una bardissa incandescent. Allí Déu es revela a Moisès i li dóna una missió. Déu se li revela com al Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob. Ens podríem preguntar perquè repeteix tantes la paraula “Déu”, ho podria dir tot d’una tacada, Déu del teu pare, d’Abraham, d’Isaac i de Jacob? Perquè Déu és el mateix, però no és igual la relació que hi té el teu pare amb la que hi té Abraham, amb la que hi té Isaac i amb la que hi té Jacob. (M.A.Ouaknin) No és la mateixa la relació que té el Senyor, el Qui és, amb el Joaquim, amb la Teresa, amb la Montse, amb la Rosa, amb el Francesc, amb cada un de nosaltres. I aquest és el principi transcendent de la llibertat religiosa. Depèn doncs de la relació que tinguem amb Déu que actuem d’una manera o d’una altra
I Moisès es descalça, perquè aquella terra és sagrada. Si cal descalçar-se per poder entrar en el terreny d’aquell Déu que “és el qui És”, també hem d’entrar descalços, respectuosos, pacients, en l’espai de l’altre.
Fa pocs dies, en una reunió de sacerdots de l’arxiprestat de Badalona Nord, l’arquebisbe Joan Josep ens parlava de viure amb esperança i ens posava l’exemple del bambú. És una planta que cal regar-la sis anys i aparentment no brosta, però al setè any creix ràpidament fins l’alçada de dos metres o més. “Aquesta és la  paciència que necessitem”, ens deia. Aquesta és també la paciència que es desprèn de la paràbola de la figuera de l’evangeli d’avui. Una planta no creix estirant-li les tiges, o les branques, creix pel seu dinamisme intern.
Els pares, els mestres, els catequistes, sabeu que per educar cal molta paciència. Una paciència activa.  Sant Joan Bosco, gran pedagog i fundador. escrivia en les seves cartes: “Quantes vegades, fillets meus, en la meva no curta vida, m’he hagut de convèncer d’aquesta gran veritat! Més fàcil és enfurismar-se que no tolerar, més fàcil és amenaçar un jovenet que no pas persuadir-lo; arribaré a dir que la nostra impaciència i a la nostra supèrbia resulta més fàcil castigar els nois rebels que no pas esmenar-los amb una paciència suau i ferma a la vegada”.
En temps de Jesús hi havia una convicció arrelada: les desgràcies personals són un càstig diví. Potser encara avui molts pensen així, potser nosaltres també pensem o hem pensat així algunes vegades, ni que sigui inconscientment. Aquesta lògica desgràcia-càstig, prové d’una imatge deformada de Déu. Però Jesús el que feia era cridar tots a la conversió. A no creure més en un Déu de revenja si no de misericòrdia i de perdó. Aquest Déu “compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor” que hem cantat en el salm. I aleshores cada notícia, cada esdeveniment, per aspre i espinós que sigui, com la bardissa incandescent, és una ocasió per reflexionar i per veure si la nostra vida s’ajusta a la voluntat d’aquest Déu que ens ha cridat i ens ha enviat en missió. Si no s’hi ajusta, o no s’hi ajusta ara és l’hora favorable de la conversió.

Que l’odi deixi pas a l’amor, que la revenja deixi pas al perdó. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.