El vol de l'àliga

Homilia diumenge V de Pasqua 24704/16

Els darrers tres diumenge de Pasqua llegim cada any un fragment del “Sermó del Sopar” segons Sant Joan. L’evangelista Joan és representat amb una àliga perquè la seva manera d’escriure fa pensar en el vol majestuós d’aquesta gran au: plana teològicament a molta alçada, per baixar després en picat al més concret. És el testament espiritual de Jesús, el seu adéu, plasmat pel seu deixeble més proper. El fragment que llegim aquest diumenge és especialment breu i dens. Judes ja és fora del cenacle; no és sols  un moment d’intimitat de Jesús amb els apòstols si no l’instant que comença el moment decisiu de la Redempció. Subratllem dues idees estel·lars:

La primera, el vol ample de l’àliga, és un terme propi de Déu: Glorificació. La glòria és un bé exclusivament diví. La glòria és la Bellesa de Déu (Von Balthasar), d’un Déu que va veure el que havia creat i va veure que era bo i bonic a la vegada... En el decurs de la història s’ha contemplat Déu com a summa Veritat o com a suprema Bondat,  però Déu és també la plena Bellesa. La glòria de Déu en relació amb els homes és com la resplendor del sol quan il·lumina la terra.  Per això  en el decurs de la història els artistes van representar la glòria com uns raigs daurats, els raigs de sol que travessen els núvols: recordem la glòria de Bernini a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, o la que coronava antigament aquest altar major de Santa Maria. La glòria és la bellesa de Déu. Enmig d’un món pecador Jesús ha vingut a realitzar l’Home perfecte.  I notem que hi ha l’adverbi “aviat”. És la donació absoluta de si mateixa per la salvació de tots. Donar-se és estimar. Cada gest generós d’estimació, és una epifania, una manifestació d’aquesta bellesa. Per això quan veiem un gest especialment generós no diem simplement “que bo!” diem “que bonic!”. Cada vegada que celebrem l’eucaristia actualitzem aquesta suprema glorificació de Déu en Crist, que dóna sentit a la nostra existència i a tota la Creació. Déu és un amor que crea tot donant-se. En  la dècada dels 20 del segle passat, el jesuïta Teilhard de Chardin, al desert d’Egipte, va tenir una experiència mística: va donar la volta a una pedra i de la pols que es va aixecar va veure una xarxa lluminosa que connectava tots els éssers que estaven al seu voltant. Per això parlava del Crist còsmic. I el papa Benet fa pocs anys el va lloar.

La segona idea, la baixada en picat, està dedicada a nosaltres: estimació. Jesús vol que els seus siguin en el món la prolongació de la seva “glòria”.  És una estimació cap endins, entre els deixebles o cristians entre ells. Però també cap enfora, inclosos enemics i perseguidors. Per què és un manament nou? Nou en cristià vol dir ple. Quina és la novetat? Que ja no és estimar els altres “com a un mateix” si no “com Crist ens ha estimat”, és a dir, en plenitud. En  aquest  “com” radica tota la novetat de l’Evangeli. Estimar així serà el distintiu del deixeble. La primera lectura dels Fets dels Apòstols és una concreció d’aquest estimar a la manera de Crist. Explica la tornada de la primera expedició missional de Sant Pau, els anys 45-49. En lloc de prosseguir de Derbe fins a Antioquia pel camí més breu, refan en sentit invers un itinerari esgotador i perillós de centenars de quilòmetres per visitar les esglésies acabades de fundar, per  confirmar-los en la seva fidelitat  i designa i ordenar a cada comunitat un equip de responsables, ancians o preveres. L’amor abnegat ni cansa ni es cansa.

Hem escoltat a la segona lectura la darrera visió de l’Apocalipsi. La nova i eterna ciutat de Déu. A la façana del Monestir de Montserrat hi ha una inscripció que traduïda diu: “ Santa ciutat de Déu, joiosa visió de pau.” El projecte evangèlic de Jesús no és per edificar només la persona, és també el projecte d’una ciutat nova, és a dir d’una nova societat, plena de sentit, curulla de pau. Oberts al misteri i amb unes relacions fortes i fecundes entre els seus membres. Cap a ella, cap aquesta nova societat, alliberada de tota corrupció, caminem amb delit. Cada vegada que celebrem l’eucaristia la pressentim i, d’alguna manera, ja la comencem a veure i a viure.