sábado, 2 de abril de 2016

L'ombra que pacifica

Homilia diumenge II de Pasqua o de la divina misericòrdia

Jesús ressuscitat saluda els deixebles desitjant-los la pau. La pau és, en efecte, el gran llegat de Jesús als deixebles en el Sant Sopar. Quan Sant Joan va redactar aquesta pàgina que hem proclamat, l’expressió “la pau sigui amb vosaltres” ja era una salutació habitual en les celebracions litúrgiques. Cada eucaristia ens donem la pau, fem si us plau que no sigui un mer compliment, un gest buit de sentit, sinó el compromís ferm de treballar per la pau i de demanar la pau com un do. Diu el P. Tuñí, biblista, que Jesús mateix és la pau, és una plenitud sense escletxes. Tots desitgem en el fons dels nostres cors la pau i, no obstant, sabem que la pau sovint es trenca. En l’estil de vida de Jesús trobem la pau veritable.
Els apòstols havien abandonat Jesús a l’hora decisiva: havien desfet la comunitat. I ara, el primer dia de la setmana s’alegren de veure el Senyor. L’experiència de retrobar-lo viu és per a ells una experiència pacificadora i, alhora, de perdó i de reconciliació.  I Jesús els dóna a ells, als apòstols, perdonats primer, la missió de perdonar els pecats, amb l’alè de l’Esperit. És el compliment del que demanem al parenostre, “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors...”. Una actitud doncs de ressuscitats és viure el perdó.
Tomàs no creu en el testimoni de la comunitat reunida que li diu que ha vist el Senyor. Vol ser ell mateix que el vegi amb els seus propis ulls i el toqui amb les seves pròpies mans. Tomàs vol veure per creure, no entén que és just a l’inrevés, que cal creure per veure. I en efecte, quan creiem - i creiem en el si d’una comunitat- és quan veiem de debò. És quan se’ns obren aquells ulls més grans dels quals parla el poeta. La fe ens fa veure en profunditat de la nostra vida, molt més enllà de les rutines quotidianes. Tantes vegades nosaltres no ens refiem del testimoni de la comunitat, de l’Església, dels Sants Pares, de la Tradició,  del testimoni dels sants... Tot ho veiem des de l’òptica del racionalisme. Fem avui un acte de fe i diguem: “Jo crec! Ajuda la meva poca fe!” Demanem perdó pel nostre individualisme: compartim i refiem-nos més de la comunitat reunida.
El vident de l’Apocalipsi es troba sota l’acció de l’Esperit també en diumenge, i hi veu clar el dia del Senyor, el primer dia de la setmana, en el qual els cristians commemoraven la Resurrecció. Però allò que veu amb els ulls de la fe no és per al propi gaudi, sinó que rep el mandat, la missió, d’enviar-ho “a les set esglésies”. L’Apocalipsi serà una carta circular. És notable l’ús que l’Apocalipsi fa dels números. El set i el dotze amb els seus múltiples són els preferits. El set és el número de les set esglésies, dels set tossals de Roma,  dels set esperits de Déu, dels set emperadors, com també dels flagells de Déu que s’abaten sobre la terra...
Els Fets dels Apòstols ens ha dit que la gent treia els malalts i els deixava allà amb la llitera perquè quan Pere arribava almenys la seva ombra en toqués algun. A Occident, l’aliat més poderós de la bellesa ha estat sempre la llum. En canvi en l’estètica tradicional japonesa l’essencial és copsar l’enigma de la ombra. El racionalisme enlaira la raó com el sol del migdia. En canvi la raó auroral de la qual parlava Maria Zambrano fa que convisqui la llum naixent del matí amb les ombres del misteri. També la Verge Maria va rebre la promesa que l’Esperit la cobriria amb la seva ombra i aquest misteri va ser fecund.


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.