Símbols d'Església

Diumenge 3r de Pasqua, 10/04/2016

La pàgina de l’Evangeli que hem proclamat en aquest tercer diumenge de Pasqua és una meditació sobre la missió de l’Església. L’escenari és la riba occidental del llac de Genesaret, aquella terra amable on durant mesos s’havia anat forjant amb el diàleg i la convivència estreta l’amistat entre Jesús i els apòstols (I.Gomà). És un relat ple de símbols. El símbol és la manifestació visible d’una realitat invisible. La feina dels apòstols simbolitza el servei. Ens parla de set apòstols, símbol de totalitat, és com si hi fossin tots. Jesús els convida a tirar la xarxa a l’altre costat de la barca. Probablement durant tota la llarg nit l’havien tirat a un i a altre costat, però havia estat infructuós, ara és diferent, per què? perquè ho fan “en nom de Jesús”. “Sense mi no podeu fer res” els havia dit el Senyor uns dies abans. Vet aquí l’acompliment de les seves paraules: els 153 peixos representen -segons sembla- la universalitat dels pobles de la terra i són també símbol de la sobreabundància del do de Déu.

A nosaltres, com aquells apòstols, ens costa reconèixer el Senyor, encara que se’ns manifesti moltes vegades. I sovint ens pot sobrevenir el desànim. Que diferent és sentir que hem de fer les coses en el seu nom, és a dir buscant la seva glòria i no pas la nostra, centrats en el bé de les persones, rectificant allò que calgui, sense desanimar-nos!

Davant la presència del personatge misteriós que els crida, cada apòstol reacciona segons el seu estil. Joan, contemplatiu, el deixeble estimat, l’únic que havia romàs fidel al peu de la creu és el que l’identifica i diu “és el Senyor!”. Són les persones que assenyalen el camí. Són els que ens ajuden a discernir els signes del temps. Pere, impetuós, es llença a l’aigua. Són aquells que fan un treball de frontera, els missioners... Però la barca arriba gràcies als altres cinc apòstols que remen. Són tants que a l’Església no feu coses més extraordinàries que el treball de cada dia, però gràcies a vosaltres la barca arriba a bon port.

El diàleg de Jesús Ressuscitat amb Pere, ja en terra ferma, és un contrast amb les tres negacions del pati de Caifàs. Ara l’amor no sols és sincer, sinó que també és humil. És una nova crida, altra vegada, vora el llac. Una crida en la maduresa de la Passió.  Quan aquest passatge fou escrit, ja feia anys que Pere havia mort màrtir. Recordem que el Senyor pot renovar la crida tothora.

Acaba de sortir a la llum pública un important document d’Església: “L’alegria de l’amor”, del Papa Francesc, que respon a la llarga i profunda reflexió sobre la família del Sínode. És una exhortació que en parlar del matrimoni i de la família, “toca de peus a terra” i que aporta iniciatives concretes de manera “humil i realista”, en un àmbit que ens toca a tots, el de la família. Valdrà la pena que l’anem llegint i aprofundint personalment i en comunitat.

Anem a celebrar l’eucaristia, demanem que tingui una espurna del gust amical d’aquell esmorzar de Crist Ressuscitat amb els seus apòstols a la vora del llac de Galilea.