domingo, 14 de mayo de 2017

Serenor

Homilia diumenge V de Pasqua

“Que els vostres cors s’asserenin”, “que no es torbi el vostre cor”, són expressions de Jesús, que en moments difícils ahir i avui ens donen confiança. Però la serenor és també activa.  Sant Pere diu “estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte.” Santa Teresa de Jesús deia, “si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor”.
Què és la serenor? El primer sentit de la paraula s’aplica al cel: un cel serè és un cel clar, net, blavíssim, lliure de núvols i de boira, com l’hem pogut veure aquests dies, alguns moments... Una inscripció que llegim en alguns antics rellotges de sol resa: “només marco les hores serenes”. “Aixeca els ulls de la terra i veuràs un cel serè”, canta Kairoi. Ja d’antic, la serenor, la tranquil·litat de l’ànim, és fruit de la saviesa. Confuci sis segles abans de Crist deia que “un home no s’emmiralla en l’aigua que corre, sinó en l’aigua tranquil·la, perquè només allò que en si és tranquil, pot donar tranquil·litat als altres”.  Jesús fa un pas més, fa de la serenor un fruit de la confiança en Déu i en Ell mateix, dieu: “confieu en Déu, confieu també en mi”. El que passa és que és fàcil dir “confio en Déu” a qui no veig i no em refio del germà que sí que veig. Era la situació dels deixebles, expressada ingènuament per Felip: “Senyor mostreu-nos el Pare i no ens cal res més”. Felip no sabia encara que Jesús és la transparència del Pare. No s’havia adonat que el qui entra en comunió amb Ell, no sols va cap a Déu, sinó que ja és en Déu.
Jesús ens precedeix, ens passa al davant, ell ens va a preparar un estatge, ell vol que visquem a casa seva. Quina “casa”? La casa a l’evangeli és la intimitat eterna amb Déu. Per això les nostres cases, les nostres llars,  han de ser reflex d’aquella Casa cap on caminem. Josep Maria Esquirol diu que la casa sempre és el símbol de la intimitat descansada. La casa és assentament, repòs, detenció. La casa com a centre fa el món no sigui caos ni total dispersió, fins i tot que la casa és la condició perquè hi hagi món. Per això hem de ser molt sensibles a aquells que han perdut la casa. Mossèn Manuel Tort escrivia: “benaurats els qui saben que és la llar, la casa benaurada dels seus pares.” El badaloní Francesc Costa, membra de la lleva del biberó, en les seves Notes d’un soldat explica emotivament el seu retorn a casa mesos després d’acabada la guerra : “Finalment havia assolit el meu gran i únic desig: A casa! Amb la pau i l’escalf de la família, valorat només quan es perd. Llavors però no podia imaginar que em quedaven més de quatre anys de “mili”. Més, per a mi, gràcies a Déu, aquell dia [el dia que havia pogut tornar a abraçar els seus pares i germà] s’acabava la guerra!.”
Els fets dels apòstols  recorden la primera crisi de concòrdia en la història de l’Església. Els apòstols, d’acord amb la comunitat, van intentar d’encaminar-la amb realisme i amb prudència, amb serenor... Aleshores la comunitat cristiana era integrada pels jueus de llengua hebrea residents a Palestina i pels jueus de parla grega residents fora de Palestina, que no sabien l’hebreu i tenien sinagogues particulars. L’element jueu era el més important i era natural que els auxiliars dels apòstols fossin hebreus. Però com que la comunitat creixia, les vídues dels grecs no eren prou ateses perquè els jueus atenien les seves pròpies vídues. Ja hi havia diaques que servien la comunitat, ara decideixen d’afegir-ne més de grecs. Que importants que són els ministeris dins de la comunitat. I que importants són i estan cridats a ser els nostres diaques! Els diaques són homes que han rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de mans del bisbe després d’un període d’intensa formació. Des del seu sacerdoci baptismal, la seva missió és la diakonia, el servei: col·laborar estretament amb el presbiteri diocesà: serveixen l'altar, proclamen l'evangeli, prediquen i ajuden els preveres en les funcions pròpies que els han estat encomanades. Poden administrar també els sagraments del baptisme i el matrimoni, distribuir la comunió, presidir els funerals i dur a terme els sagramentals, però també els diaques són en molts apostolats de frontera. La litúrgia, sempre ha d’anar unida al testimoni.

“Qui creu en mi també farà les obres que jo faig i fins en farà de més grans.” diu Jesús amb humilitat i saviesa. Els sants en el decurs dels segles en són la prova. Ahir van ser beatificats dos dels tres vidents de Fàtima. Francesc va pregar així: “Feu que seguim l’exemple dels beats Francisco i Jacinta i de tots els que es lliuren a l’anunci de l’Evangeli. Així recorrerem totes les rutes, serem pelegrins de tots els camins, enderrocarem tots els murs i superarem les fronteres, anant a les perifèries per revelar la justícia i la pau de Déu.” Fem-ho amb la serenor d’aquell que sap que tot és do.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.