El pastor bo

Diumenge 4rt de Pasqua A (7 de maig de 2017)

Al final d’un sopar, un actor teatral conegut, entretenia els convidats declamant textos de Shakespeare. Després es va oferir a que li demanessin alguna peça extra. Un sacerdot li va preguntar tímidament si coneixia el salm 22, el del bon Pastor –el que avui hem proclamat. L’actor va respondre: “Sí que el conec i estic disposat a recitar-lo amb una condició: que després el reciti vostè.” El capellà es va sentir una mica incòmode, però va accedir. L’actor el va recitar i va provocar l’aplaudiment de tots els convidats. Va arribar els torn del mossèn. Es va aixecar i després d’un moment de silenci, tancant els ulls, va recitar a poc a poc les mateixes paraules del Salm: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res/em fa descansar en prats deliciosos...” Aquesta vegada quan va acabar, no hi van haver aplaudiments, només un pregon silenci i algunes llàgrimes als ulls. L’actor es va mantenir en silenci uns instants, després es va alçar i va dir: “senyores i senyors, espero que s’hagin adonat d’això que ha passat aquesta nit: jo coneixia el Salm, però aquest home coneix el Pastor.” (http://webcatolicodejavier.org). Recordo que en una ocasió, en l’enterrament d’un amic prevere, el salm va llegir-lo un locutor a qui aquell sacerdot havia acompanyat molts anys. No va poder acabar-lo: es va posar a plorar. Era l’agraïment envers aquell que, en nom de Jesús, havia estat molts anys el seu pastor.

Jesús anuncia i denuncia. Anuncia: “jo sóc la porta”, la porta que assenyala el legítim entrar i sortir. És l’accés a la llibertat positiva, la línia de trobada amb el familiar i amb l’amic, el criteri de rectitud. I Jesús també denuncia. Denuncia els guies espirituals que abusen del poder. Desemmascara alguns dirigents religiosos del seu temps: aquells pastors d’Israel, que en comptes de portar les ovelles a pasturar en prades lliures, les havien sacrificades en ares dels preceptes. En temps de Jesús, una de les portes del Temple era l’Ovellera, per allí entraven les ovelles destinades als sacrificis (Rius Camps). Jesús és una altra Porta: només Ell qui es lliurarà al sacrifici per a tots.

A l’evangeli que hem proclamat la imatge inicial del bon pastor dóna pas a la de la veu amiga de Crist que entra en sintonia amb cada un dels seus deixebles o seguidors. I podríem dir “jo no sento cap veu...” És que aquesta veu té moltes mediacions, Déu ens parla diàriament de moltes maneres, de les persones, dels esdeveniments, també per mitjà de les adversitats... només cal que estiguem disposats a escoltar-lo...

Avui és la jornada mundial de pregària per les vocacions. Unim-nos-hi en aquesta eucaristia. Deia fa poc el bisbe Sebastià Taltavull, parlant en concret de les vocacions al ministeri ordenat, que ja fa temps que preguem per aquesta causa i que no surten vocacions. I afegia: “potser no sorgeixen aquí però sí que sabem que les vocacions creixen en d’altres indrets del món.” En un món tan interconnectat com el nostre, les nostres pregàries d’ací, donen fruit allà.  Recordem les paraules de Pere: “la promesa és per a vosaltres i per als vostres fills, però també per a tots aquells que ara són lluny, però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.”

En el dia de la mare, preguem per totes elles. Per les que ho són, per les que estan cridades a ser-ho, per les que no ho han pogut ser-ho, per les mares solteres, per les que han perdut un fill, per les qui el busquen, i encara per les que han de fer de mare d’acollida o d’adopció..Maria, que presideix aquest altar amb les mans obertes, és un referent lluminós per a totes elles.