sábado, 1 de julio de 2017

De cambres i cardenals



Diumenge XIII de durant l'any

Estimats germans i germanes,
Quina simplicitat tan bonica tenia aquella petita habitació d’obra a la terrassa que aquella bona dona sunamita va preparar per Eliseu! Tenia l’indispensable: un llit, una taula, una cadira i un llum... Amb que poc es pot fer feliç a una persona. Recordo a mossèn Gumersind Vilagran, rector de Santa Eugènia de Palamós. Em deia que al peu del campanar de la seva parròquia havia fet un petit habitatge, amb un llit plegable i una dutxa. Aquell sant sacerdot em comentava amb entusiasme:”Mossèn, és que vostè no sap què és per un home que porta dies sense dormir, poder dormir una nit... I poder dutxar-se després de dies de no fer-ho!” Podeu dir que hi ha una radical diferència. Que aquella dona benestant va preparar un habitatge digne per a “l’home de Déu”, per al profeta i que el mossèn volia senzillament acollir un sense sostre.  Però jo em pregunto és que un sense sostre no és també una persona de Déu? No hi trobem el Crist darrera cada rostre pidolaire?
L’acolliment té la virtut de canviar el qui acull. Eliseu va regalar a aquella dona la gràcia de la maternitat que li degué trastocar la vida. Quantes coses reben els qui saben acollir bé!
Diu la rondalla que una anciana se li aparegué que, com que era tan bona li va prometre que li regalaria el que volgués –riqueses i honors- i que ella va respondre que li donés un vas d’aigua. Com és que no demanes ni riqueses i honors, si no un simple got d’aigua? I la vella, sàviament, li feu: és que si bec aigua tinc vida i si tinc vida, ho tinc tot. Valorem prou el tresor de l’existència? Anem a l’Evangeli. Jesús diu: “Ni un sol got d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble no quedarà sense recompensa”. Aquesta perícopa entronca amb Mateu 25. Aquells que passaven fam, set, que estaven nusos, malalts o a la presó, no eren altres que els propis deixebles de Jesús. Per tant tot el que es fa a ells, als seus enviats, encara que sigui als més petits, es fa al mateix Crist. Això ho havien descobert els monjos que sabien que l’hoste havia de ser rebut com qui rep el mateix Crist.
Aquesta setmana hem viscut una gran experiència eclesial i universal, la creació de cinc Cardenals. Ja sabeu que el color vermell dels seus hàbits és el símbol que han d’estar disposats a vessar fins la darrera gota de la seva sang per defensa de la fe. De fet, dos dels novells purpurats han estat molt a prop dels màrtirs: Louis-Marie Ling (Laos),el primer vicari apostòlic creat cardenal, L’any 1970 va ser l’únic supervivent de l’atac d’uns sicaris que van assassinar el seu cosí, el catequista Luc Sy, màrtir, beatificat el novembre passat. Ell mateix es va passar tres anys a la presó on va coincidir amb diversos sacerdots empresonats pel règim comunista. En el cas de Gregorio Rosa Chávez, el propi Papa ho va revelar : “és un màrtir de la fidelitat”, perquè ha treballat exemplarment i discreta al costat de quatre bisbes: el beat Òscar Romero (assassinat per un grup paramilitar) i de tres arquebisbes més, de diferents sensibilitats. El dia de conèixer la notícia del seu nomenament, Rosa Chávez tenia dues misses relacionades amb Romero i ho va veure com un senyal de Déu.  Quant al Cardenal Omella, la seva sintonia amb la línia i l’estil del Papa Francesc és evident: es tradueix, entre d’altres aspectes, en el seu caire missioner (“Església en sortida”), en promoure o donar suport als “hospitals de campanya” (Santa Anna, concerts a la presó de Can Brians...), en la sinodalitat (Pla pastoral en col·laboració de creients i no creients) en  la sobrietat de vida,  la proximitat,  el bon humor.
El Cardenal Joan Josep Omella en, nom de tots, en les seves paraules inicials del Consistori va dir: “No volem ser una Església auto-referencial; volem ser una església pelegrina pels camins del món a la recerca de tothom, provant de posar en el cor dels homes i les dones el bàlsam de l’alegria i de la pau, eixugant les llàgrimes de molts d’ells, i suscitant la seva esperança, l’esperança manifestada definitivament en la reconciliació que els ha portat el Fill de Déu”.
I en nom propi i del grup de pelegrins que el vam acompanyar, li vaig escriure aquest sonet que, en el context de l’eucaristia, esdevé una pregària agraïda:

Sonet amb estrambot itinerant al nou Cardenal Joan Josep Omella Omella
Roma, juny de 2017

Albíxeres nou cardenal Omella!
la seva misericòrdia entranyable
us ha revestit d’honor memorable:
unir-vos al llarg riu de sang vermella.

Si en una persecució com aquella
una gernació innumerable
de l’Imperi el poder occí culpable,
avui n’hi ha encara més, oh meravella!

Si heroic és lliurar la pròpia vida
tota alhora i prest d’una tacada
també ho és dar-la humil cada vegada

que estimem amb caritat sense mida.
I així caminem amb pas sinodal
vers  el dolç Amic que espera allí dalt.

Tot aquest vostre estol de pelegrins
portarem els jorns romans molt endins.












No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.