El magnificat de Jesús

  

Homilia diumenge XIV de durant l'any 9/07/17

  

Diuen que un rector  parlava amb un ancià del poble que no sabia ni llegir ni escriure, però que tenia fama de saber moltes coses de fe. El sacerdot li preguntava: “si Jesucrist no hagués vingut al món, què hauria estat de la humanitat?” “Vagi vostè a saber!”, li responia l’avi. I si ell no hagués pres sobre nosaltres els seus pecats, què seria de nosaltres? “Faci-se’n el càrrec...” I així d’altres respostes semblants que admiraren el sacerdot. La gent sàvia és lacònica, sol dir poques paraules, “prou!” “compta!” “ves!” “ara pla”... Amb poc diuen molt.

Així com hi ha el magnificat de Maria, aquest fragment de l’evangeli d’avui el podríem anomenar “el magnificat de Jesús”. De la mateixa manera que Maria lloa Déu perquè ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils, que omple de béns els pobres i que els rics se’n tornen sense res –un savi capgirament de l’statu quo, Jesús, ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant lloa el Pare perquè ha amagat als savis i entesos (el poder intel·lectual), allò que ha revelat als senzills. Dimarts vinent celebrarem Sant Benet, pare del monaquisme occiental. Doncs bé, ell en la seva Regla afirma que al jove se l’ha d’escoltar amb afecte... La creença comuna, errònia, és en canvi que sabem molt més que els joves i, per tant, no els escoltem.

Diu el Pare Jaume Sidera, claretià, en el comentari de les lectures del Full Dominical d’avui que Jesús “com que és compassiu i benigne, no té pressa.”  És una reflexió molt encertada. Fixeu-vos que la queixa de moltes persones avui –i m’hi incloc- és que no tenim temps. Anem adelerats per tants compromisos que hem contret nosaltres mateixos, o per tantes obligacions que es deriven de les nostres responsabilitats, o perquè el ritme del món diuen que ho porta... La quantitat de correus o watsapps que rebem quotidianament et fan creure que la feina mai no se t’acabarà... La veu del mòbil t’ofereix a esborrar missatges, per poder-ne rebre més... La gent diu: “vaig molt liat” Déu n’hi do, si una persona està embolicada, com podrà avançar? En canvi he visitat persones molt ocupades que, en canvi, aparentment no tenen cap pressa i t’atenen com si fos la única cosa que tenen a fer.  És que aquestes persones són humils. La compassió, la benignitat, requereix temps i delicadesa. Una persona ambiciosa no reposa: sempre està rumiant quina nova iniciativa emprendrà. És insaciable: no té passat ni present, sembla que només li preocupi el futur... La persona humil, en canvi, en té prou amb assaborir, senzillament, allò que té i ho comparteix.

Estem cansats, físicament i mentalment. Em deia un amic que ha sortit d’una depressió que el psiquiatre li comentava que per descansar bé, cal descansar diàriament, setmanalment i anualment. “De vegades diem, estic cansat, però ja descansaré el cap de setmana”. És un error. La feina i el descans s’han de saber alternar quotidianament. Hi ha un cansament físic, mental, però hi ha també un cansament moral, el que es produeix quan se’ns acumulen les queixes, o els problemes de les persones que venen a reposar en nosaltres. També cansen molt les emocions. Si aprenem a reposar en Crist, res no es farà feixuc.

“Accepteu el meu jou”. El jou ens uneix a Jesús estretament. Talment com dos bous llaurant un mateix camp. Aquesta aliança baptismal ens dóna la confiança i la humilitat de saber que la feina no la fem tot sols, sinó en la seva companyia. Per tant, el repòs també el compartim.

No deixem de dialogar amb la gent senzilla: sempre aprendrem alguna cosa. Fem-nos humils, trobarem temps per a tot, també per descansar,