Tres notes d'Església

Homilia diumenge XVI de durant l'any

Jesús parlava en paràboles i paràbola semàntica de símbol, signe. El símbol és el signe de reconeixement que es produeix quan es reuneixen dues parts: una visible i l’altra invisible. Per això diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer.

I avui el Senyor ens explica tres paràboles altament simbòliques,  que en el seu temps els més sensibles degueren entendre d’una manera immediata i que nosaltres hem se saber descobrir.

Jesús parla de la comunitat, de l’Església en tres paràboles:

Paràbola del blat i el jull. Com és que en el Regne del Cel conviuen el blat i el jull sembrat per l’enemic? Com és que hi ha una barreja? És que en el Regne del Cel no és tothom bo?  El Regne del Cel, no és encara el Cel, és l’Església. L’Església és alhora santa i pecadora, perquè sants i pecadors som nosaltres cada un dels cristians. També dins cada un de nosaltres hi ha jull. I som impacients, voldríem eradicar el mal d’una tacada i el mal continua La resposta de Déu és paciència: caminem cap a una plenitud, cap a un cel nou i una terra nova. Certament que hem de lluitar contra el mal, però quan no podem ens cal paciència per conviure-hi. És la paciència dels pares davant de fills de comportaments difícils... “Els justos han de ser humans amb tothom...”. Per això em fa mal quan alguns professionals parlant de les persones vulnerables o marginades diu expressions com “els hem de tenir a ratlla”

Paràbola del gra de mostassa. La mostassa és un arbust amb una llavor petitíssima, que pot arribar a ser una planta alta, però és una planta entre moltes d’altres plantes. No és un arbre, i en qualsevol cas no és el “rei dels arbres”, d’algunes llegendes antigues. El règim de cristiandat s’ha acabat, encara que alguns grups dins de l’Església l’enyorin. L’Església no s’identifica ja amb els Imperis. És aquella “minoria creativa” de la qual parla Benet XVI. Ens atrau el model d’una Església formada per petites comunitats vives i creatives, en diversos estils però no replegades sobre elles mateixes.

Paràbola del llevat dins al pasta. Segurament Jesús havia vist la seva mare més d’una vegada amagant el llevat dins la pasta, a casa per fer pa...També el llevat dins la pasta ha estat una imatge molt utilitzada per un cristianisme de mediació dels laics. Hem de transformar la societat és cert, però usant de les mediacions culturals i socials que tenim al nostre abast. Hi ha també una desproporció entre el llevat i la pasta del mig sac de farina, però el llevat és efectiu.

Així, amb aquestes tres paràboles queda esbossat el retrat robot d’una Església pobra que hauria de demanar perdó de les seves infidelitats per haver-se deixat contaminar de poder, de carrerisme (com diu el papa Francesc) i de tantes actituds que no són evangèliques.

D’una Església que conviu en una societat plural i que ha de saber reconèixer i potenciar els valors del món. Que ha de ser acollidora i hospitalària perquè els ocells vinguin a ajocar-se a les seves branques, encara que només sigui per un temps. I em venia a la ment aquella escena de la pel·lícula “De Dioses y Hombres”, quan aquella bona dona s’oposa a que els trapencs marxin del seu país per la persecució religiosa i el monjo li diu: “nosaltres som com els ocells, que anem d’ací, d’allà” i ella li respon, sàviament: “no els ocells som nosaltres, vostès són la branca que ens sostenen”

D’una Església formada per uns laics amb pastors al vostre servei, que esteu presents en diversos camps laborals i professionals i que maldeu cada dia per donar testimoni de la vostra fe allí on us trobeu. Els preveres us hem d’escoltar molt i ens hem de deixar interpel·lar per les dificultats que trobeu cada dia. Em deia aquesta mateixa setmana una mare de família que viu en un poble mitjà fora de Badalona: “és que no puc parlar amb ningú de les coses de Déu”.

Que Maria, la noia del poble de vinya i blat,  el badiu i l’eixida, sigui el nostre referent constant.