Els veiem passar

Homilia diumenge XIX de durant l'any (13/08/17)

Passen els anys. I la nostra recerca del Senyor, la meva i la teva, continua magníficament expressada en aquest primer llibre dels Reis.  Sortim de la cova de nosaltres mateixos, mirem el món i veiem passar aquells que són com una ventada impetuosa, els líders victoriosos que governen els pobles amb mà fèrria i esmicolen els petits o els arraconen a les perifèries. Poseu-hi els grans dictadors, els oligarques poderosos:  en ells no hi ha Déu.

I passen aquells que com un terratrèmol somouen les seguretats, encenen les masses, fan un gran espectacle, exalten les emocions... poseu-hi els demagogs de tota mena, els histriònics, els telepredicadors...en ells no hi ha Déu.

I passa el foc, aquella flamarada de paper encès que dura un instant, la promesa de plaers efímers i escadussers, les modes, les marques, la sofisticació... en ells tampoc no hi ha Déu.

Finalment passen els del so d’un aire suau, els de l’oreig de l’amable silenci. Són els humils, els senzills de cor, els qui mai no es queixen, els qui sembla que tinguin tot el temps del món, els qui passen de puntetes, lliscant sobre les aigües del mar i del mal... I nosaltres, per fi, potser ja en l’horabaixa de la nostra vida, ens cobrim la cara com el profeta, potser mig avergonyits, perquè descobrim que en ells sí que hi ha la presència de Déu. O potser tristos com Sant Pau, d’haver-nos deixat enlluernar per tot allò que al capdavall no fa feliç.

El Senyor ha regalat al seu poble un sisè sentit, un sensus fidelium: sí el poble fidel té un sisè sentit per detectar els pastors veritables...

Una sageta d’Antonio Machado que va popularitzar Joan Manuel Serrat diu així: “¡Oh, no eres tú mi cantar! /¡No puedo cantar, ni quiero/a ese Jesús del madero,/sino al que anduvo en el mar!”

És aquest Jesús valent que camina sobre les fosques aigües del mar de Galilea davant dels deixebles esverats que temen naufragar... Que hi passa, lliscant suau, sense enfonsar-s’hi, que ens allarga la mà perquè com Pere ens hi agafem fort, però la por, sentiment bàsic, l’instint de supervivència fa que ens enfonsem en els nostres embolics, en els prejudicis, en la imatge que hem esculpit de nosaltres mateixos, en la tenebra de la nit... Aquesta pàgina és un tractat on s’inspira el que els mestres d’espiritualitat anomenen: “Noche oscura del alma” (Gomà)

Quantes imatges de crist crucificat, que poques imatges del crist triomfant del pecat i de la mort. Gairebé nul·les les qui ens els presenten caminant sobre l’aigua... Poques i segurament poc reeixides!

“Quan la gent hagué menjat” Per la multitud de galileus pelegrins a la Pasqua el menjar de miraculosa abundància era un signe que havia arribat l’hora del Messies. I estigueren a punt de promoure un d’aquells moviments “messiànics” que es veu que eren característics de la Palestina del segle primer. Jesús refusava el poder polític i obrava amb energia: per això es va acomiadar del poble; va exigir que els deixebles se n’anessin immediatament i ell es va retirar a pregar. Nova temptació de Crist vençuda: defugir del poder, del prestigi, de la fama... En defugim nosaltres? Si vols conèixer un home dóna-li poder, si vols conèixer-lo millor, treu-li. La petita o gran vanitat treu el nas i fa que ens encimbellem fregant el ridícul.

Quan pugen a la barca cessa el vent. La barca és el símbol de la Comunitat  dels deixebles. A la comunitat hi ha quietud... Aquests “els de la barca”, reben Jesús amb un gest litúrgic i amb la professió de fe: “Realment sou fill de Déu”. És el que farem nosaltres tot seguit en professar el credo, després participarem d’un mateix pa...I tornarem a sortir a fora, als carrers i les places de cada dia, al treball o al lleure estival. Que el reconeixement d’un sol Déu i el pa compartit foragitin els fantasmes del nostre cervell (Gironella). Que el gest de donar-nos la mà ben fort, expressi el signe d’atansar-la a Jesús present en els més pobres, vencedor del pecat i de la mort.