El goig de la troballa

Homilia. Diumenge XVIII de durant l’any

Ja des de petits ens agradaven els contes que parlaven de tresors amagats. La historia també ens parla de troballes que han estat veritables tresors com la Dama d’Elx o la tomba de Tutankamon. Les mateixes pintures de Taüll, tot i que s’endevinaven, foren una gran troballa, un tresor.

El salmista ha dit amb saviesa: “m’estimo més la llei que surt dels vostres llavis que mil monedes d’or o de plata... Jo aprecio els vostres manaments més que l’or i més que tot”. Subscriuríem aquestes paraules? Confesso que em costaria una mica: les coses materials ens enlluernen. Però amb els anys hom aprèn també a relativitzar i al capdavall potser el que fa més goig és el fet de trobar,,,

M’agrada la traducció catalana del que demana Salomó: discerniment. Una paraula bíblica i una paraula ignasiana. Quan els bisbes del Consell Ordinari del Sínode van proposar al Papa Francesc que el tema del proper Sínode fos “Els joves i la fe”, Francesc hi va afegir: “i discerniment vocacional”. És cert que pròpiament Sant Ignasi no va inventar el discerniment d’esperits (hi ha una llarga tradició de discernir la voluntat de Déu que comença en l’Escriptura i es desenvolupa en diverses escoles d’espiritualitat com la benedictina o la franciscana, però el fundador de la Companyia de Jesús va establir unes línies de fons molt interessants per ajudar a discernir bé.

Ignasi distingia set actituds o qualitats per a un autèntic procés de discerniment: obertura, generositat, coratge, llibertat interior, reflexionar en l’oració sobre la pròpia experiència, ordenar les prioritat, no confondre fi amb mitjans.

Una darrera consideració. M’agrada molt la darrera imatge de Jesús a l’evangeli d’avui: “Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel, són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues”. És l’equilibri humà i cristià: crear –joies modernes- i conservar –joies antigues. Si només conservem ens tornem nostàlgics, si només pensem en fer coses de futur, esdevenim ambiciosos, insaciables.

I aquesta dinàmica de crear i conservar la podem aplicar a la família, a les institucions, a la mateixa política i a l’Església. El P. Antonio Spadaro, director de la Civilta Cattolica, i Marcelo Figueroa  en un article recent en aquesta prestigiosa publicació parlen de “Fonamentalisme evangèlic i integrisme catòlic”.

http://blogs.herdereditorial.com/la-civilta-cattolica-iberoamericana/fundamentalismo-evangelico-e-integralismo-catolico/

Com escriu glossant-lo la periodista Letícia Soberon:”Lluny de les dicotomies entre progressistes i conservadors, el Papa Francesc continua amb una tasca de discerniment dels prejudicis dels que han volgut sotmetre la persona a ideologies polítiques i lluites de poder.”