Homilia en el meu 60è aniversari

“I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia” És una peça, talment una reflexió filosòfica sobtada, que la Mercè Rodoreda introdueix com una pedra preciosa a la Plaça del Diamant. És d’alguna manera el meu sentir d’avui, que percebo d’una manera forta el pas del temps, el temps dintre de mi. Tinc la certesa que la majoria de vosaltres una o altra vegada us ha passat el mateix...Diuen que quan un és feliç el temps passa de pressa. I quan és desgraciat va molt a poc a poc. Dec ser molt feliç perquè a mi el temps m’ha passat d’una revolada. I quan més gran, més de pressa...

La paraula de Déu il·lumina cada moment de la nostra vida en la joia i en el dolor, en la quotidianitat... La lectura d’avui del profeta Ageu descriu un sentiment que ens esdevé sovint, a mi també: “sembreu molt i colliu poc, mengeu i us quedeu amb gana, beveu i no us poseu mai alegres, us abrigueu i no us passa el fred...” És a dir que hi ha una desproporció entre els mitjans que emprem i els resultats que obtenim.

Honestament penso que sí que he sembrat i que he plantat, però Déu ha estat sempre el que ha posat l’increment, com diu Sant Pau. Del catecumenat que vaig fer aquí a Santa Maria l’any 1996, quan era vicari, n’han sortit quatre persones que s’han consagrat a Déu i que perseveren. He pogut acompanyar al sacerdoci i al diaconat permanent més d’una vocació. He pogut presidir el matrimoni de molts amics i batejar els seus fills, i amb alguns celebrar fins i tot les noces d’argent. Avui m’ha emocionat que m’arribessin felicitacions d’arreu del món: d’Andalusia, d’Alemanya, de Bèlgica, de diversos indrets de Catalunya, de Costa Rica, de Colòmbia, de Cuba, de Mèxic, de Xile, de Taiwan, de la Xina... Són homes –molts d’ells ja casats i pares de família- que de joves vaig poder acompanyar. Ara són arquitectes, professors universitaris, músics, polítics, gent d’empresa...

Sempre he pensat que ser capellà és viure la situació privilegiada d’estar a prop de les persones en els moments crucials de la seva vida... Em va impressionar molt que un bon amic, l’Eduard, que morí jove de càncer, poques setmanes abans de morir, molt malalt, em vingués a donar les gràcies perquè feia anys al grup del MUEC l’havia ajudat a acceptar-se joiosament amb els paràmetres del que anomenem realisme existencial i que és el sentir que existim, havent no pogut existir.

He de donar les gràcies als pares que sou aquí, perquè m’heu dat la vida i l’educació, perquè heu respectat sempre les meves decisions i han mirat d’estar a prop sense estar a sobre. I als germans que m’heu fet costat. Els quatre germans vam tenir la sort de conèixer els quatre avis, el Jaume i la Pepita, el Pons i l’Angelita, tots ells ben diferents, cada un amb la saviesa d’haver viscut, amb un humor peculiar i que són encara un referent en la nostra vida.

Per mi també ha estat molt important tenir un equip de capellans i de laics que sou el meu referent actual. Un es fa capellà perquè troba capellans feliços. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure... Jo he trobat homes i dones feliços de creure. Alguns d’ells sou aquí. És molt important prendre les decisions de manera sinodal, ens ajuda a no ser avars de la llibertat. També ho experimentem ací a la parròquia.

El rei Herodes de qui parla l’Evangeli em fa commiseració perquè és un personatge que se l’emporta la riuada de la frivolitat i l’ambició i no obstant “té ganes de veure Jesús”. Quants Herodes que he conegut en la meva vida! Persones extravertides, xerraires, cregudes, però en el fons del seu cor  tenen ganes de veure Jesús. I això ni que sigui per curiositat, deu ser important.

A l’altra extrem del rei Herodes, el sobirà Venceslau –la festa del qual avui celebrem- que sempre va governar amb justícia i misericòrdia, que afavorí les arts i les ciències i que és Patró de Bohèmia i de tota Txèquia. Diu un coetani: “Fou veraç en les seves paraules i fidel en les seves promeses.” Com m’agradaria ésser així! Venceslau morí màrtir quan tenia la meitat dels anys que jo en faig avui: en tenia 30. Trenta només i va convertir les presons en hospitals i va fer la catedral de Sant Vito a Praga. Veig la seva vida i penso que no m’he d’enorgullir, que podria haver fet molt més... I dono gràcies a tots vosaltres que de, part de Déu, de tantes maneres m’heu ajudat en aquests anys.

Estem vivint uns moments estranys. Quan li deia a un amic cubà que mai no recordava haver viscut uns moments així ell em deia: i el franquisme? Sí aquests dies em venia a la ment quan a l’any 1974 vam entrar a la Universitat a fer la prova d’accés custodiat per les metralletes dels grisos. En aquells anys no sabíem mai si tindríem classe o no en tindríem i els passadissos cada dia apareixien empaperats de pancartes que els socials arrencaven després... però malgrat tot vam aprendre i vam fer amics, alguns encara ens trobem.

M’han regalat un llibre que es diu La matemàtica de la història, d’Alexandre Deulofeu un filòsof i polític que va patir l’exili i que al segle XX va afirmar que es podia historiar el futur amb força proximitat. Deulofeu va predir la durada dels imperis 550 anys aproximadament. Els anys quaranta va fer un seguit de prediccions:, “els imperis anglès i francès perdran algunes colònies; Iugoslàvia es dividirà; la Unió Soviètica es desintegrarà; Alemanya dominarà Europa, els Estats Units deixaran de ser una potència i entraran en crisi, a la Xina, hi hauria un règim mixt que, sense abandonar el marxisme, acceptarà les regles del mercat capitalista...” Totes aquestes profecies s’han anat acomplint inexorablement. Alexandre Deulofeu va morir el 1978. Tres anys abans la periodista Patricia Gabancho, en una cafeteria, li va preguntar encuriosida: i la independència de Catalunya per quan? Ell va agafar un tovalló de paper, i va fer el càlcul: l’Imperi Espanyol va començar l’any 1479 quan Ferran  fou coronat rei d’Aragó i Isabel fou coronada reina de Castella. Amb els Reis Catòlics culminava la unió dinàstica entre els dos regnes més poderosos de la península. Si cada imperi dura 550 anys la resposta és: el 2029. Cal dir que Deulofeu afirmava també que la matemàtica de la història no és una ciència exacta.

Tenim ganes que tot aquest enrenou s’acabi, com tenim ganes de despertar d’un malson. Us confesso que sóc un apassionat de l’Europa dels pobles, de les unitats naturals i que els estats els trobo artificials i caducs. No podem oblidar que el Magisteri recorda que el dret internacional “es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bé comú superior de la humanitat” [ídem. 56.] i que “la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” [Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, una qüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets.

Voldria que de tots se’n reconegués la plenitud jurídica, encara que la manera d’organitzar-nos fos diversa. I sobretot voldria que no ens dividíssim: algú em deia que aquests dies s’havia canviat de banc per no donar la pau a una persona que no pensava igual amb la independència: quin disbarat! Tots iguals no ho podem ser, però és molt més el que ens uneix que el que ens separa...

El temps roda, roda i tot ho relativitza, però com hem cantat demanem a Déu que la nostra història trobi en Ell la seva fi.

Acabo amb un sonet amb estrambot esperançat en el 60è aniversari de naixement

Gràcies Senyor per la seixantena

ja de ple entrat al capítol tercer

tu m’has posat el títol, ja ho sé,

fes-me un epíleg de joia plena.

Que cada jorn sigui una ofrena

per donar als qui lluiten recer

i així vencin amb amor l’acer

aquell bàlsam que la ferida embena.

M’acompanyen els pares i germans

amics feligresos d’ara i d’abans

I fins i tot gent de la llunyania.

Tots aquí als peus de Santa Maria

quin goig sentir-se de tants estimat

ben acompanyat, gairebé mimat...

I que una bona colla dalt la Glòria

van coronant d’amor la nostra història.