En què creia Josep Maria Gironella. Conferència

Conferència a l’Ajuntament de Darnius, 23 de setembre de 2017

Sr. Alcalde,

Josep Víctor Gay

Carme Gironella i familiars de l’escriptor

Amigues i amics:

Fa impressió parlar d’un homenot com Josep Maria Gironella en el seu poble nadiu, voltat de moltes persones que el vau conèixer i d’altres que teniu també dades de la seva vida. Confio en la vostra benvolença i agraeixo a l’Ajuntament aquesta oportunitat.

Vaig conèixer Josep Maria Gironella, en una entrevista que li vaig poder fer el 1984. M’hi va introduir el seu gran amic, en Joan Viñas Bona, del qual l’any vinent celebrarem també el centenari. L’entrevista va ser Arenys de Munt, amb un amic, en Francesc Bundó Mas, que després fou sacerdot i que morí jove. I en presència de la seva dona, del seu costat, de la seva íntima col·laboradora, Magda Castanyer. Recordo que tenien una casa lluminosa plena d’obres d’art que tractaven amb delicadesa i admiració. En Josep Maria tenia una personalitat fascinant. L’entrevista fou publicada al setmanari  Catalunya Cristiana.

Gironella tenia aleshores 67 anys i estava molt impressionat perquè, segons ens va explicar, feia ben poc un jove passant en moto li havia dit: “Viejo, muérete”. La mort el preocupava i de vegades l’arribava a obsessionar . Ell va escriure Carta a mi padre muerto (1977) –el seu pare va morir en el seguici d’un enterrament, “una mort gloriosa”, deia- i Carta a mi madre muerta (1978).

Una de les coses que més vaig retenir d’aquella entrevista és que Gironella estava convençut que la persona humana tornaria a descobrir la importància de la solitud. I així la vam titular.

Josep Maria Gironella i Pous havia nascut en aquest poble de Darnius, terra del suro, molt a prop de França, l’últim dia de l’any 1917. De família humil –el seu pare era taper, cinc germans. Era cosí germà d’un altre homenot, el jesuïta, filòsof i lul·lista Eusebi Colomer i Pous. Els dos cosins s’apreciaven mútuament, malgrat les seves discrepàncies. En Josep Maria va estudiar al  seminari entre els 10 i els 12 anys i aquesta empremta crec que el va acompanyar tota la vida. Ho explica així: “La meva mare va tenir una influència decisiva en la meva anada al seminari.” [La mare deia a les veïnes que el seu fill havia de ser bisbe]. Tenia nou anys li van rapar el cap i portava pantaló curt i mitges negres. Josep Maria diu que “va viure una terrible repressió. El director espiritual em va fer molt mal. Jo tenia 9, 10 anys i tenia somnis eròtics. Ell deia que me’ls provocava. Jo deia que no era veritat...”.. “Quan me n’anava a dormir, resava la Verge per no tenir aquells somnis de que ell em parlava i això va durar tres mesos. Em confessava. Ell em deia que un ésser humà que es provoqués aquells somnis estava irremeiablement condemnat a l’infern. Vaig aconseguir treure-me’ls però em va marcar per sempre: “estic condemnat, estic condemnat”, pensava. L’ambient de Girona aleshores era així. Vaig ser víctima de la repressió religiosa d’aleshores (...) “Era un concepte de la religió tètric, esgarrifós, tremend. Això va marcar una empremta en mi i des d’aleshores ha estat una constant: els enigmes interiors, com es resolen? Existeix l’infern, no existeix? Com serà Déu, realment seran tres en una sola essència o no (...) Mai no he aconseguit desvetllar aquestes incògnites. “Hi ha alguna cosa dins meu que sobreviu a la matèria, però aquesta cosa que és? I com és Déu, a Occident hem tingut la pretensió de dibuixar-lo, de quadricular-lo: un Pare etern assegut en un tron. Els orientals mai no han intentat definir Déu. Els Veda per exemple diuen Déu és allò que no és... On acaba el nostre coneixement allà comença Déu.”

Havent deixat el Seminari, Josep Maria Gironella va exercir diferents oficis (dependent de drogueria, obrer en una fàbrica de licors, empleat de banca, etc.). Autodidacta, no va tenir estudis bàsics. Anys després un savi francès li va dir: “sense estudis bàsics de llatí no es pot estudiar filosofia, però sí que es pot narrar”. I això és el que feu tota la vida, narrar.

Al principi de la guerra civil, amb dinou anys, Josep Maria Gironella fugí del territori republicà a França i entrà a la zona franquista per unir-se a l’exèrcit de Franco, concretament al terç carlí de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Anys després declarava: “havia sofert aquest drama cruent i absurd, que va durar tres anys...”.

El 1946 va contraure matrimoni amb Magdalena Castanyer, a qui havia conegut en un ball i publicà el seu primer llibre de poesia, Ha llegado el invierno y tú no estás aquí. Però l'èxit va arribar el 1946 amb la novel·la Un hombre, amb la que va rebre el Premi Nadal 1946; la va escriure en un mes i mig. Tenia 28 anys. Ell recorda com passejava cofoi pel carrer mirant els altres amb un cert aire de superioritat. Amb els anys va relativitzar aquells primers èxits literaris.

El cop de maça

La nit de Nadal de  l’any 1952, Josep Maria Gironella i tota la seva família eren a la Catedral de Girona, a la missa del Gall. “En aixecar-me de combregar vaig sentir com un cop de maça al clatell, com un llamp, com si sentís que alguna cosa s’havia esquinçat en el meu interior, vaig pensar que la mort era propera.” En realitat era un vertigen que el va portar a caure en una profunda depressió. “Tot allò que es sofreix es transforma en llibre” i va néixer Los fantasmas de mi cerebro on plasma les seves experiències després dels electró shocks a que el sotmetien i que li donaren una lucidesa i una força mental que arribà a espantar-lo.

Josep Maria i Magda viatgen a París on ell deia que “s’ho va replantejar tot” i que es va sentir talment “un pigmeu intel·lectual”. Allí va escriure la seva principal obra, la trilogia sobre la guerra civil, formada per Los cipreses creen en Dios (1953), Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966). Los cipreses... va trigar tres anys a escriure’l i el va refer cinc vegades. La trilogia va obtenir un èxit molt notable, tot i que alguns el van titllar de roig i d’altres de feixista.  De Los Cipreses creen en Dios en va vendre més de 12 milions d’exemplars en tot el món. Tota la trilogia—traduïda al català i a d’altres idiomes— formà un ambiciós cicle novel·lístic amb el qual aquest prolífic autor de l’Alt Empordà pretengué reflectir amb objectivitat l’ambient social i polític des de la Segona República Espanyola fins a la postguerra. Concretament aquesta dada del milió de morts, que avui no resisteix la crítica històrica, va estendre’s per tot el món com un tòpic i encara avui algú l’ha defensat.

Publicà altres novel·les, com La marea (1949), Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962), Todos somos fugitivos (1966), Condenados a vivir (premi Planeta, 1971), Cita en el cementerio (1983) i El apocalipsis (2002), entre d’altres.

Com que La marea, la va publicar a Revista de Occidente, Gironella va tenir l'ocasió de conèixer a Ortega i Gasset, “que em va recomanar que viatgés molt. Em va explicar la seva teoria que els espanyols viatjaven poc. Amb els llibres no vaig tenir cap èxit. Del primer vaig vendre, tot i ser premi Nadal, uns 800 exemplars, i del segon, no vaig passar de 1.000. Vaig pensar que alguna cosa fallava en mi. Així que en l'any 49 li vaig fer cas a Ortega i me'n vaig anar amb la meva dona a París. No tenia un duro a la butxaca. Va ser llavors quan vaig dissenyar una trilogia sobre la Guerra Civil. Durant quatre anys vaig fer cinc versions de Los cipreses creen en Dios, que després es va convertir en un bestseller a tot el món.”

Escriví doncs llibres de viatges com Personas, Ideas, mares (1963), El Japón y su duende (1964), En Asia se muere bajo las estrellas(1968), El escándalo de Tierra Santa (1977), d’enquesta, com Cien españoles y Dios (1969) i Cien españoles y Franco (1979) en col·laboració amb Rafael Borràs, de reportatge, Don Juan de Borbón (1968).

Va publicar també els reculls d’articles Gritos del mar (1967) i Gritos de la tierra (1970).

Josep Maria Gironella morí a causa d'una embòlia cerebral el 3 de gener del 2003, tres dies després del seu 85è aniversari, a la seva casa d'Arenys de Mar, on s'havia retirat. Havia demanat a la seva esposa que a l’hora de la mort avisés un sacerdot: no hi arribà a temps perquè la mort fou pràcticament instantània. Fou enterrat catòlicament al cementiri d'Arenys de Munt.

En què creia

Una de les grans preocupacions de l’itinerari interior de Josep Maria Gironella fou la qüestió religiosa. “Una inquietud  que em sembla normal- deia- perquè ens hi juguem l’eternitat. Tot l’altre és temporal i caduc.”

No m’és possible explicar la fe de Gironella per mitjà de les seves novel·les, no les conec prou. Però sí que intentaré fer-ho a partir dels seus dos llibres enquesta Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) i Nuevos 100 españoles y Dios (Ed. Planeta, 1994). Entre ambdós llibres hi ha una distància de 25 anys.  El llibre me’l va fer descobrir el P. Ignasi Velasco jesuïta, professor de religió als jesuïtes de Casp. I recordo que es va fixar en el testimoni d’un teòleg castellà, encara vivent, José Jiménez Lozano i que el vam analitzar.

La sola elecció d’aquest tema ja revela una preocupació. Ell mateix ho explica: “En un moment donat, vaig estar set anys sense resar, sense voler entrar en una església, amb agressivitat, fins i tot buscant en els evangelis errors per tant de demostrar-me a mi mateix. I, de sobte, vaig pensar a veure què expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest tes, aquest qüestionari a cent persones, a veure que expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest test, aquest qüestionari a cent persones rellevants i fou una rica experiència en molt aspectes.

A més un pot pensar que fer un llibre a partir d’entrevistes és la cosa més fàcil del món. De cap manera. Cal pensar bé les preguntes. Cal elegir bé les persones que respondran. Cal estar disposat a rebre negatives o silencis. Gironella explica que gairebé va trigar un any. Que va començar el maig del 68. Precisament el maig del 68 que commemorarem amb un congrés l’any vinent que en farà cinquanta.

Em permetran que faci les citacions de Gironella en castellà, perquè tot i que tinc la certesa que ell pensava en català, sempre va escriure en castellà.

A la introducció de Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) llegim: “Se trata de un test, de una encuesta. En ella me propuse formularle a unos cuantos hombres una serie de preguntes recabando de su generosidad que se desnudaran, que se despellejaran, precisamente respecto a aquello que en todo tiempo ha sido considerado como lo más arcano e inalienable de la persona humana: las relaciones de ésta con Dios.”

Les pregunta que planteja a la primera edició són:

1.- ¿Cree usted en Dios?

2-  ¿Cree usted que hay en nosotros algo que sobrevive a la muerte corporal?

3.- ¿Cree usted que Cristo era Dios?

4.- ¿Cree usted que el Concilio Vaticano II ha sido eficaz?

5.- ¿ A qué atribuye usted el hecho de que la Iglesia española se vea periódicamente perseguida por el pueblo de forma cruenta?

6.- ¿En qué sentido cree usted que la Ciencia, la Técnia y la Intercomunicación de los pueblos influiran sobre el tradicional sentimiento religioso español?

7.- ¿Ha experimentado usted alguna vivència que haya influido sobre su actual actitud religiosa?

 A l’edició dels Nuevos 100 españoles...canviava la pregunta quarta per aquesta i li unia la sisena: “Se afirma que en la actualidad las religiones, a excepción del islam, sufren una crisis progresivamente grave. ¿Cree usted que ello es cierto? En caso afirmativo, a que atribuiria usted tal fenómeno que contrastaria con la proliferación de las sectas?

¿Podrían influir los incesantes avances de la ciencia, de la técnica y de la intercomunicación de los pueblos?

I n’afegia una setena: ¿Qué opinión le merece a usted la personalidad de Juan Pablo II? Se afirma que su gestión es polèmica y contradictòria, avanzada en lo social, retrógrada en el campo moralista y doctrinal. ¿Qué explicación puede tener que en sus viajes congregue multitudes, lo mismo en los países desarrollados que en el Tercer Mundo?

És interessant que ell en el proemi, comentant les respostes dels seus interrogats ell mateix es defineix, va descrivint el seu propi procés de fe. Així davant dels creients diu:

“¡Envidiable actitud! La he vivido, compartido, durante muchos años y la sé envidiable. He llegado a sentir físicamente la presencia de Dios y la seguridad que Él me infundía y el placer que de Él se derivaba no admiten parangón. Ahora el espectro de la duda ronda mi cerebro... –y en la alta noche a veces penetra en mi interior- y el resultado es el escalofrío ante quienes persistent en tan fàustica situación. Los astros radicales tampoco parecen tenir problemes. Dios no existe –es una invención del hombre- y Nadie nos contempla desde la otra orilla. El Universo està ahí, autocreando sus leyes. Son el producto de miles y miles de actos desconocidos, quizá fortuitos y su evolución es ciega. La vida es un Absurdo y resulta vano buscarle significado. Las pasiones son cáusticos entretenimientos de la naturaleza. El amor es tan ridículo como el odio, y entre una piedra, una anguila y un ser pensante no hay diferencia sustancial. Todo es bioquímica. Nacer, pre-agonizar, al morir el jadeo acaba  y nuestra materia se transforma y lo que convencionalmente llamamos espíritu desemboca en la nada. La gran farsa de ser termina en el momento que el cerebro deja de recibir información, deja de recibir sangre. La inmortalidad es otro deseo trivial del hombre, empeñado en levantarse una estatua Superior. Admitir un Dios inteligente constituye una agresión contra ese mismo Dios el cual, caso de existir, hubiera creado seres perfectos o invulnerables. Preocuparse del más allá es una resonancia atávica, pueril. El sonido de las campanas es idéntico al de los tambores en la selva.”

Davant dels ateus diu:

“Toda mi persona se niega a aceptar sin más semejante planteamiento. No comprendo la caída de Luzbel, tampoco el Dolor, tampoco el vandálico asalto de las concupiscencias. No comprendo la raquitiquez de nuestra columna vertebral [aquesta raquitiquesa el preocupava especialment, perquè es trova en d’altres textos]. Estamos aquí por decisión ajena y no veo claro nuestro grado de responsabilidad. Pero la autocreación del Universo rebasa mis entendederas y el enigma resultante se me antoja más nuboso que el enigma de un Dios eterno, sin origen, creador. La frialdad del ateísmo militante y despectivo me desazona. Y la Nada se me hace inconcebible como el Todo, y como la inmortalidad. Mi fe se tambalea, más aún mi esperanza en el Conocimiento evolutivo.”

Y segueix una pinzellada del que podríem anomenar un cristianisme cultural.

“Nací en el Mediterráneo y nadie consigue arrancarme el azul del alma. Campanas y tambores se funden en mí, y me temo que así llegaré hasta el final. En el instante en que murió mi padre me rebelé contra la fría muerte, pero al propio tiempo rechacé la idea de orfandad definitiva. “Dios no es esto, ni lo otro, ni lo de más allá. Dios es lo que no es”, afirman los Vedas. Que los ateos me permitan, cuando menos meditar… También me dan escalofrío y probablemente de modo más próximo, más afin, quienes porfían en vano, a la manera de Unamuno, para palpar con los dedos la Verdad.

I segueix un parràgraf que considero antològic:

“Las abundantes respuestas tocadas de esa incertidumbre salpican el libro con una dignidad que me ha conmovido. Dios existe, pero su Rostro se nos oculta como al despertar se nos oculta el sueño cierto, feliz. Sabemos que está en algún sitio –en lo más alto- pero ignoramos si conoce nuestro nombre, si lo pronuncia, si escucha nuestra voz. Aceptamos la posibilidad de que su Omnipotencia se haya desentendido de nuestra pequeñez; no aceptamos que se haya desentendido de ella su Misericorda. De  pronto Le descubrimos en el arcoíris, en un arrebato, al contemplar un objeto que nos pertenece o al encontrarnos ante un paisaje solitario; poco después nos huye y Su ausencia desasosiega nuestra respiración. Jugamos al escondite con Él, sospechamos que Él se ríe de nosotros. Sufrimos por esta causa, pero intuimos que nos ama. Lo que ocurre es que no sabemos lo que es el amor. Vivimos cabrioleando, dando bandazos. ¿Por qué eres Difícil? ¿Por qué le exigiste un tan grande sacrificio a Abraham? ¿Por qué se mueren los niños y hay perros tristes? Estaba en tus manos evitar la locura, no crear el invierno, hacer innecesaria la prostitución. Biafra me impide adorarte. El Vietname me impide adorarte. Te responsabilizamos de los campos de concentración y de la leucemia. Pero Te adoramos porque creaste la primavera, y porque nos diste una esposa, y dos ojos para mirar. Te creas recreando y en Nagasaki hiciste brotar luego espigas ubérrimas. ¿No comprendes que los árboles son profecías de ataúd? ¿Qué significa el Apocalipsis? ¿De verdad nos esperas al otro lado de la zozobra?”

I continua parlant dels teistes, dels que necessiten creure en Déu però no poden creure en un Déu personal:

“Escalofrío. Flotar entre dos absurdos.  A la izquierda el desierto y a la derecha el mar. A quien muere en el desierto la arena se lo come, a quien muere en el mar se lo bebe el agua. ¿Resucitaremos? Entonces, ¿por qué la muerte? ¿Moriremos? Entonces ¿por qué la resurrección? Hay perros tristes, terremotos. Pero también hay amor. Y ojos para mirar. “La verdadera duda se levanta sobre la inocencia de Dios”. Camus escribió: “Si Sartre lleva razón, el único problema serio de la filosofía es el suicidio.”

Conmueve también el respeto que inspira la figura de Jesús de Nazareth. Incluso quienes niegan su divinidad hablan de Él con pasmo admirativo. Una de las respuestas podría resumir semejante apreciación: “Si no fuere Dios, merecería serlo”. Muy pocos ponen en duda su existencia histórica, o admiten la posibilidad de que con su revolucionaria doctrina no pretendiera mejorar, salvar, mediante el amor, al género humano, sino que fuera un líder “nacionalista”.

Cristo está en el centro de las respuestas de este libro, el conjunto de las cuales se me antoja que siluetea asimismo una cruz. El palo vertical serían los creyentes. El palo horizontal, los agnósticos y los dubitativos. Los ateos podrían estar representados por la “hora nona”, por ese momento en que coincidiendo con la expiración de Cristo “obscurecióse el sol y el velo del templo se rasgó por medio”.

Explica Gironella que quan van arribar més respostes al seu qüestionari va ser per Nadal. Un dels sobres posava: “Pau als homes que volen obligar al proïsme a definir a Déu”.

Fent un balanç del llibre diu: “el primer que vaig descobrir (...) és la gran ignorància religiosa des del punt de vista intel·lectual que hi ha en el país, perquè en les cent respostes no es parla del protestantisme, no es parla del budisme, de l’hinduisme, del sintoisme, com si no existís. És una religió local, totalment folklòrica. Jo que he viscut a l’Àsia i m’havien fascinat (he viscut a la meva vida un abans i un després) descobrir la mentalitat oriental em va desconcentrar que a Espanya no se’n parla en tot el llibre. Fou el primer resultat.”

“De vegades eren més interessants respostes com les de la Marisol que de filòsofs actius a Alemanya, que feien respostes intel·lectualitzades, els ecos dels ecos, com se sol dir. En canvi, Marisol em va dir ‘és que jo estic enamorada físicament de Crist. Crist m’apassiona i voldria ser d’ell’.

Juntament amb les respostes, va rebre un seguit de cartes. Hi havia gent que es pensava que era atea i en haver d’argumentar la resposta van descobrir que tenien una fe ignorada. Amb d’altres passava el contrari, estaven convençudes de tenir una fe molt arrelada, que “creien en Déu abans de néixer” –“una frase immortal” deia Gironella- i en haver-ho d’argumentar, se sentien nusos, indefensos i descobrien que eren incrèduls o agnòstics.

“Aquest llibre va reforçar la teva fe?” li va preguntar Joaquín Soler Serrano en una entrevista a televisió l’any 1977. “No –li va respondre l’escriptor- al contrari, em va destrossar perquè era el resultat d’una fe folklòrica que no omplia el buit de la meva ànima”.

I afegia: “m’agradaria fer-li una entrevista a Del Arco [que ja havia mort] ell que m’havia fet tantes entrevistes. Ell  deia que no creia en res i jo crec que creia en tot perquè era un home de cor pur.

L’escàndol de Terra Santa

“Terra Santa –deia Gironella- és un enclavament on coincideixen les tres religions monoteistes i que et connecta amb el més enllà constantment”. Els cinc mesos que Gironella va passar a Terra Santa, foren l’experiència més decisiva de la seva vida: “Jerusalem em va provocar tal impacte que li vaig dir a la meva dona ‘jo em quedo aquí’, perquè si en un lloc puc esclarir els dubtes que em torturen des del seminari és Jerusalem, perquè vaig sentir la presència de Jesús quasi palpable. Quan hi portava un mes em pensava que Jesús passava pel carrers. Els evangelis a Terra Santa adquireixen una estranya versemblança, un s’adona que les dades geogràfiques, topogràfiques, el córrer de les estacions, les costums que es narren als evangelis aquí ens semblen llunyans i allí veus que responen a una autèntica realitat.”

A la muntanya del  Sinaí hi anà acompanyat de dos franciscans que li feren conèixer els secrets del desert (un d’ells era geòleg). “Em vaig cansar tant que em vaig pensar que em moriria”

En el decurs d’aquells cinc mesos, Josep Maria Gironella estigué voltat de savis jueus: dos professors de la Universitat de Jerusalem, dos franciscans custodis i un musulmà. “Cinc grans amics que van intentar esclarir les meves incògnites.

En el capítol final diu: “he arribat a sentir la immortalitat de l’ànima amb tal evidència que vaig sentir que hi ha alguna cosa en nosaltres que sobreviu a la matèria, a la mort corporal. Ho vaig sentir amb tal evidència que això em durarà per sempre (...) Hi ha un sol Pare, una sola Església, totes les esglésies són veritables perquè és veritable la fe de cada home, de manera que qualsevol religió excloent que digui “les altres no són autèntiques, el famós ‘fora de l’Església no hi ha salut’ [salvació] em semblava una aberració. La fe de cada home es porta a dins. Les religions occidentals solen ser excloents, les orientals són molt més flexibles.”

En què creia Gironella? Si en el decurs d’aquesta conferència els he aportat alguns elements per atansar-nos a la seva fe em donaré per servit.

Moltes gràcies.