Amistat tothora

Homilia diumenge XX de durant l'any (24/09/17)

La primera lectura ens ha parlat de conversió. El bisbe Antoni Vadell, nou auxiliar de Barcelona, en la primera entrevista que li férem a Rdio Estel, deia que el primer que s'havia de convertir, el primer que havia de canviar era ell mateix. És un estímul. La nostra conversió té com a nord portar una vida digna de l'evangeli de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau en la segona lectura. I què vol dir "una vida digna de l'evangeli de Crist"? Vol dir que el nostre criteri d'actuació, sigui a casa, a la feina o al carrer, ha d'estar d'acord amb la bona notícia de Jesús i això, ho reitero, demana una conversió constant.

Recordo que al meu avi, tota la vida empresari, l'impressionava aquest evangeli que hem proclamat i jo em preguntava per què. Amb els anys he entès que el comportament d'un empresari té poc a veure amb el de l'empresari de la paràbola que sembla injust als ulls del món perquè no es guia per les hores treballades si no per una altra cosa. Potser és la que l’avi intuïa, hi ha una paraula clau: "company". L’amo tracta el treballador de la primera hora de company. Els companys són els qui comparteixen el pa a taula. I és que aquest evangeli en el fons està parlant de la relació nova que proposa Jesús a l'evangeli: l’amistat. En l'amistat el temps no importa: tan amics podem arribar a ser d'una persona que fa anys que coneixem, com d'una altra que hem conegut a darrera hora. Un pot tenir vells amics, companys de la infantesa o del col·legi i amics de darrera hora i l’amistat pot ser igualment intensa sense importar la seva durada.

Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i de tota la seva província. Anem en rumb de celebrar l’any vinent el vuitè centenari de la fundació de l’Orde posat sota el seu patrocini (1218-2018) que des de Barcelona s’expandí a tot el món. És una de les grans aportacions catalanes al món.  Ja sabeu que tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l’Islam. Els religiosos pronunciaven un vot peculiar: quedar-se com a ostatges en el lloc dels captius fins donar la pròpia vida per ells si calgués. Milers de captius foren rescatats. Quan arribaven al port de Barcelona tothom volia saber si entre els alliberats hi havia algun dels seus familiars i es podien presenciar escenes emocionants. Els cristians alliberats anaven tot seguit als peus de la Mare de Déu de la Mercè, tot oferint-li les cadenes, signes de tants sofriments i d’esclavatge. Per tal de redimir-los havia calgut un diàleg civilitzat, una transacció pacífica. Preguem a la Mare de Déu que aquest esperit de diàleg i de pacte prevalgui en tot moment entre nosaltres. Els bisbes de Catalunya, dimecres passat, en la nota que van fer pública en el moment que les concentracions al carrer eren més nombroses, ens van animar a tots, especialment als laics cristians “a ser responsables i compromesos en la vida pública, per avançar en el camí  del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i les institucions i de la no confrontació, ajudant que la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau.”

Que així sigui.