Testimonis de perdó

Testimonis de perdó

Homilia Diumenge XXIV de durant l’any 17/09/17

“És odiós irritar-se i guardar rancúnia” hem escoltat en la primera lectura. No obstant nosaltres sovint ens irritem i som rancuniosos. I ens costa perdonar. Quan en el nostre context trobem posicions que semblen inamovibles, ens fa ràbia. Quan ens han fet o ens fan mal, sentim rancúnia... Sembla molt humà irritar-se i sentir rancúnia, però aquestes emocions bàsiques, primàries, també es poden treballar i s’han de treballar, pel bé de nosaltres mateixos, perquè si no és com si anéssim carregats amb una motxilla plena de pedres a l’esquena. Arribaria un moment que no podríem caminar.  Per això és molt útil verbalitzar allò que ens ha fet mal o que ens fa mal, amb la intenció de sanar-ho.

Antoine Leiris de 35 anys va perdre la seva dona a la sala de concerts Bataclan de París. Aleshores va escriure un missatge en el facebook on despullava el seu dolor i la seva reacció a la pèrdua. Sense proposar-s’ho les seves paraules van tenir un impacte universal. A partir d’aquí va sortir un diari, un llibret que porta per títol: “No tindreu el meu odi.” El seu missatge comença així: “Divendres a la nit li vau robar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi (...) no us faré el regal d’odiar-vos. I això que us ho heu buscat a consciència però respondre a l’odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. Voleu que tingui por, que miri els meus conciutadans amb ulls desconfiats, que sacrifiqui la meva llibertat en ares de la seguretat. Heu perdut.”

Quantes vegades he de perdonar el meu germà el mal que m’ha fet? Preguntava Pere a Jesús. Aquesta pregunta ens la podem aplicar en concret: quantes vegades he de perdonar aquella persona que potser m’està fent mal una i altra vegada... quantes? La resposta ahir com avui, per al cristià és sempre. Deia la Mare Teresa de Calcuta: “si de debò volem estimar, hem d’aprendre a perdonar”. I el Mahatma Gandhi “només aquell que és prou fort per perdonar una ofensa, sap estimar”

Aleshores el perdó cobra una dimensió social. Sant Joan Pau II deia: no hi ha pau sense justícia, i no hi ha justícia sense perdó i deia també l’espiral de la violència només la frena el miracle del perdó.

El Papa Francesc, en el seu darrer viatge a Colòmbia va escoltar alguns testimonis colpidors i els va voler contestar un a un. Un dels que més el va impressionar –a ell i a molts- fou el de Pastora Mira Garcia, vídua i, en diverses ocasions, víctima de la violència. “Quan tenia 6 anys –va dir- la guerrilla i els paramilitars no havien arribat encara al meu poble: Sant Carles, Antioquia. Van matar el meu pare.  Anys més tard, vaig poder cuidar el seu assassí, qui, en aquest moment, havia emmalaltit, era ja ancià i estava abandonat. Quan la meva filla tenia només 2 mesos, van matar al meu primer marit. De seguida, vaig entrar a treballar en la inspecció de policia, però vaig haver de renunciar per les amenaces de la guerrilla i els paramilitars, que s'havien instal·lat a la zona. Amb molts esforços vaig aconseguir muntar una botiga de joguines, però la guerrilla va començar a cobrar-me, per la qual cosa vaig acabar regalant les mercaderies.

El 2001, els paramilitars van fer desaparèixer la meva filla Sandra Paola; vaig emprendre la seva recerca, però vaig trobar el cadàver només després d'haver-la plorat  7 anys. Tot aquest patiment m'ha fet més sensible al dolor aliè i, a partir de 2004, treballo amb les famílies de les víctimes de desaparició forçada i amb els desplaçats. Però no tot estava encara complert! El 2005, el Bloc Herois de Granada, dels paramilitars, va assassinar a Jorge Aníbal, el meu fill petit. Tres dies després d'haver-lo sepultat, vaig atendre, ferit, a un jovenet i el vaig posar a descansar al mateix llit que havia pertangut a Jorge Aníbal. En sortir de la casa, el jove va veure les seves fotos i em va explicar que era un dels seus assassins i com l'havien torturat abans de matar-lo. Dono gràcies a Déu que, amb l'ajuda de Marona Maria, em va donar la força de servir sense causar-li dany, malgrat el meu dolor fora mida.”  Francesc, commogut, li va respondre: “Pastora Mira, tu ho has dit molt bé: Vols posar tot el teu dolor, i el de milers de víctimes, als peus de Jesús Crucificat, perquè s'uneixi al d'Ell i així sigui transformat en benedicció i capacitat de perdó per trencar el cicle de violència que ha imperat a Colòmbia. I tens raó: la violència engendra violència, l'odi engendra més odi, i la mort més mort. Hem de trencar aquesta cadena que es presenta com ineludible, i això només és possible amb el perdó i la reconciliació concreta. I tu, estimada Pastora, i tants altres com tu, ens han demostrat que això és possible. Amb l'ajuda de Crist, de Crist viu enmig de la comunitat és possible vèncer l'odi, és possible vèncer la mort, és possible començar de nou i donar a llum una Colòmbia nova.”