Puigdemont

(comentari editorial a Ràdio Estel, 28 de març de 2018)

He tingut només dues ocasions per parlar amb el President Carles Puigdemont, quan encara era a Catalunya. En una d’elles –l’ampliació d’una residència d’ancians- vaig recordar que hi ha una pregària que sabia que coneixien perfectament dues persones presents en la sala. L’una –vaig dir- és el President, l’altra és la meva mare. És la pregària al Crist de la Tramuntana, que va escriure el poeta de Figueres Carles Fages de Climent i  que diu així: “Braços en creu damunt la pia fusta,/Senyor, empareu la closa i el sembrat,/
doneu el verd exacte al nostre prat/
i mesureu la tramuntana justa/que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat.” Després em van dir que en recitar-la, el President s’havia emocionat.  De fet, ell va fer el seu discurs basant-se en aquesta bella oració que havia après del mestre Manel Costa-Pau quan d’estudiant es formava al  col·legi religiós de Santa Maria del Collell.  Va dir que no es tracta només que el vent faci endreça i netegi l’aire sinó que, per ser una tramuntanada de profit, ha de ser exacte com demana Fages a l’oració. Quan va acabar el seu parlament, em va dir “vull conèixer la seva mare” i la va saludar afectuosament. En aquests dies de Setmana Santa, pensant que Carles Puigdemont és pres, tornem a recitar amb la mare aquesta bella pregària a Crist perquè en aquests moments de la nostra història tots sapiguem trobem la tramuntana justa “que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.”