Presentació del llibre del bisbe Sebastià Brots de vida

Barcelona, 6 de març de 2018

Bisbe Sebastià,

senyors  bisbes,   

amic Xavier Solà

junta de la Sagrada Família

representants de l’editorial Claret

senyores i senyors,

amics tots.

El passat dia 19 de novembre de 2017, el bisbe Sebastià Taltavull presidia una eucaristia a l’altar major de la Sagrada Família que culminava el seu ministeri episcopal a Barcelona, exercit durant vuit anys. Se n’anava a prendre possessió de la diòcesi de Mallorca que ja havia administrat des del 8 de setembre de 2016. Molts sentíem al cor un aiguabarreig: tristesa per la partença, gratitud pels anys de servei compartit, joia per la nova responsabilitat: perquè el que molts desitgem als bisbes auxiliars és que un dia esdevinguin residencials i puguin exercir en plenitud el seu ministeri... Alguns també vam poder acompanyar-lo a l’inici del ministeri episcopal a la Catedral de Palma el dia 25 de novembre, en una cerimònia impecable on flotava un sentiment de joia serena. Esdevenia el 67è bisbe titular de Mallorca des de la restauració de la diòcesi al segle XIII. Donant la volta a la cançó de Maria del Mar Bonet, de l’any 1971, dedicada a la seva mare “Mercè, Palma més llunyana”, escrivíem a Catalunya Cristiana: “Palma més propera.”

Vull subratllar el fet que la presentació d’aquest llibre sigui aquí mateix a la Sagrada Família, perquè sé que al bisbe Sebastià li plau molt aquest temple i la simbologia que conté. Més d’una vegada ens havia dir que el cor se li anava per poder explicar llargament als turistes la bellesa de la Trinitat celestial i la terrena i altres detalls de la simbologia de l’obra gaudiniana com el vitrall de la Resurrecció, només visible des de dintre, perquè la Pasqua només es pot entendre amb una mirada de fe. Perquè és cert que a la Sagrada Família hom hi entra com a turista i en surt com a pelegrí, però és més cert encara quan algú ens hi acompanya. Recordem que també la Seu de Mallorca va ser reformada per Antoni Gaudí, a qui unia una gran amistat amb el bisbe Pere Joan Campins i Barceló (Palma, 1859 - 1915) que regí la diòcesi de Mallorca de 1898-1915 i que es caracteritzà per l’arrelament de l’església de Mallorca en la cultura i llengua de l’illa. Un arrelament que també –n’estic segur- cerca el bisbe Sebastià. 

Els dies 10, 11 i 12 d’abril de 2017 el bisbe Sebastià narrava les dotze escenes del Camí de la Passió, amb motiu de la inauguració de la il·luminació de la façana. Aquella que Gaudí va planejar convalescent de les febres de Malta i reflexionant en la mort que havia tingut tan a prop. També fou aquí a la Sagrada Família, concretament a la cripta, que el 2015 el bisbe va presidir una emotiva missa en acció de gràcies per la vida del seu germà Enric, professional dels mitjans de comunicació. Ben segur que el testimoni d’enteresa d’Enric Taltavull davant la malaltia i el comiat l’ha enfortit a l’hora de comparèixer davant de les càmeres i dels periodistes.

Fa uns anys que li vam demanar al bisbe Sebastià de col·laborar setmanalment a Catalunya Cristiana. I ens va escoltar i ens va fer cas Recordo que el títol de la seva secció ens el va suggerir el poema de Salvador Espriu:

Al mateix cor de la nit/un nou càntic començava/perquè us acompanyi el pas/al llindar de l'esperança.

I el bisbe el va acabar d’arrodonir proposant “Un nou llindar”.

Com a director de Catalunya Cristiana tinc alguns remordiments perquè sé que en obligar al bisbe a un compromís setmanal li estava llevant unes hores de son. I a més quan ell una vegada ens recordava un consell familiar: “no te’n vagis a dormir mai el mateix dia que et llevaràs”. Indicant que és prudent d’allitar-se abans de mitjanit.

I encara més hem d’agrair-li que ara que ja té una altra responsabilitat ministerial, continuï puntualment complint el seu compromís eclesial. Quan ens va preguntar humilment si podria continuar escrivint li vam dir que naturalment, perquè no escriu tant per raó de càrrec, com per la seva persona.

Brots de vida és un recull de vivències i reflexions que mostren com des de l’Evangeli es pot fer una lectura encoratjadora de la realitat i prendre compromisos “quan el món que se’ns mostra al telenotícies i a les xarxes socials és més un escenari de decepcions que no pas una alenada de coratge”. Els qui hem col·laborat d’una o altra manera amb el bisbe Sebastià hem sentit aquesta alenada de coratge, hem après a superar la decepció.

Una cosa és llegir els articles setmana rere setmana i l’altra fer-ne una lectura seguida en un llibre. Hi ha tot un estil pastoral, un estil evangèlic de saviesa, de proximitat, d’atenció a les persones...

El llibre parla de la realitat seca que hi ha al nostre voltant: de l’ increment de la violència, de desfeta familiar, de la desconfiança institucional, del desemparament social, de la vulnerabilitat dels més pobres, de la pèrdua de sentit del sagrat i del respecte a les persones, de les ferides de l’ambient social, de les disfuncions de l’economia... és a dir de tot allò que  configura la sequera personal, social i ambiental que ens preocupa... Davant de tot això trobar els “brots de vida”: hi ha molt de bo i de positiu (...) hi ha una vida que pot rebrotar i recuperar la confiança de veure que de l’arbre sec, com de la creu de Jesús apareixen fulles i es preveuen fruits (6)

El del bisbe Sebastià no és un optimisme ingenu. Ell pensa que la realitat que ens ha tocat viure és òptima perquè  és la única que tenim.

Per això la seva humanitat, el seu cristianisme, el seu sacerdoci, el seu episcopat, està projectat de cara enfora. Defuig el narcisisme espiritual i aquell clericalisme de mirar només cap endins. El llibre mira cap al món i cap enfora amb una mirada respectuosa i amorosa de la realitat.

 El bisbe Taltavull posa en pràctica el que afirma el papa Francesc en l’Evangelii Gaudium: “Cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la història”. I ens mostra que quan “no veiem aquests brots, ens fa falta una certesa interior, i és la convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig d’aparents fracassos”. “Crist ressuscitat és la font de totes les raons que tenim per creure que la vida és més forta que la mort i que en la feblesa hi trobem la nostra força. Aquesta és la nostra fe! El testimoniatge creient encomanadís del papa Francesc ens ajuda a entendre-ho i a viure-ho”.

Sabeu que aquesta basílica encara està mancada de la façana principal, la façana de la Glòria que s’ha d’anar construint en els propers anys. Aquesta temporal orfandat pot esdevenir un símbol del que sosté el llibre: “ens falta resurrecció”: sí ens falta vida, ens falta la convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància i també enmig de fracassos aparents.

Francesc en la felicitació que ens va adreçar amb motiu del número 2000 del setmanari ens demanava que continuéssim “treballant amb esperit de comunió eclesial i la il·lusió de contribuir cada vegada més a la difusió de l’alegria de l’evangeli, única missió de l’Església.” És una expressió que ens plau i ens sobta una mica “la única missió”: no es tracta sols de viure l’evangeli i d’anunciar-ho si no de fer-ho amb alegria. “Si som evangelitzadors –diu el llibre- és perquè comuniquem l’alegria de l’Evangeli, la fem expansiva, la contagiem amb les nostres paraules i els nostres gestos edificants.”

“Només si deixem que l’Esperit actuï en nosaltres i a través nostre, si som confiats, arriscats, imaginatius, creatius, apassionats, podem dissenyar una nova forma de relacionar-nos i projectar-nos cap a Déu.”

I ara cinc brots de vida, o cinc actituds per descobrir-los que travessen tot el llibre:

Una nova mirada

“Una mirada contemplativa, una mirada de fe, aquesta mirada és la que ens mou a pregar, a celebrar i a viure els sagraments i, en els compromisos que se’n deriven, tot el nostre actuar cristià. No és potser aquesta «nova mirada» la que necessitem per arribar a copsar millor tantes realitats que no percebem de manera immediata i són un reclam per ser descobertes? No és aquesta la «mirada sacramental» que tanta falta ens fa per entendre i viure els misteris de la nostra fe?” “aixecar el cor a Déu i detectar la seva mirada d’amor sobre el món dóna prou clarividència per detectar també de forma immediata que hi ha infinitat de situacions d’injustícia” “estimem aquest món i volem mirar-lo amb la mirada amorosa i confiada de Déu, que veiem aquesta societat que ens toca viure com una nova oportunitat per donar testimoni de la radicalitat de l’amor de Déu per a cada home i dona i, especialment, per als més pobres, que si perdem privilegis com a Església guanyem en radicalitat evangèlica...” «hi ha moments en els quals d’una manera molt més intensa estem cridats a tenir la mirada fixa en la misericòrdia per poder ser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’obrar del Pare”

Llibertat vertadera

La identitat «religiosa» d’una persona és precisament la seva forma gratuïta d’estimar i la llibertat de fer sempre el bé a tothom

El profetisme autèntic porta sempre el segell inconfusible del buidament d’un mateix, acceptat amb llibertat i viscut amb la joia que dóna la plena confiança en Déu. Pobres per ser lliures, però mai lliures per atropellar la llibertat de l’altre, sinó per fer el bé des del respecte, l’estimació i el reconeixement, dels seus drets. La vertadera llibertat és aquella que admet els seus límits i reconeix la llibertat de l’altre, perquè respecta la seva dignitat i defensa els seus drets.

Amistat entranyable

És al seu lema episcopal: “A vosaltres us he dit amics”.

Al llibre parla de “Déu que s’apropa cada dia a tots i cadascun de nosaltres perquè participem de la seva amistat, de la seva mateixa vida.” “¿No és, el Crist, l’amic suprem i, al mateix temps, la font de tota amistat autèntica? Ens trobem davant d’encontres que tenen lloc en la vida de cada dia i adquireixen els tons entranyables de l’amistat, de la proximitat.” Sempre he pensat que evangelitzar és sobretot oferir amistat. El camí és crear amistat social perquè construeix.

Tendresa

“Aprenguem a reposar en la tendresa dels braços del Pare enmig del lliurament creatiu i generós.” A l’escola de Jesús aprenem com fer més bells l’afecte i la tendresa. Jesús no sols ho ha dit, sinó que ens ho ha mostrat cada vegada que s’apropa a algú per a acollir-lo i mostrar-li la tendresa de Déu. Aleshores, és quan Francesc diu que Jesús posa en el cor una intenció bona: «Estimar sense posseir», estimar l’altre deixant-lo lliure, superant la temptació de contaminar l’afecte amb la pretensió, de posseir, de dominar. Vet aquí el secret de la tendresa: «Interessar-se per l’altra persona vol dir respectar-la, protegir-la, aquesta és la manifestació de la tendresa i de l’amor». Amb l’actitud de la «misericòrdia», el que proposa és un estil de fer i un estil de dir, fruit d’una nova manera de ser. Des d’aquesta dimensió, és possible la revolució de la tendresa, un antídot capaç de desfer qualsevol brot de violència i de duresa de cor.

Sinodalitat

“Sensibilitat eclesial que esdevindrà sensibilitat pastoral per la necessitat d’evitar un afebliment difós de la sinodalitat que, si no s’hi posa remei, impedeix una acció evangelitzadora mínimament eficaç.” “No és sols un desig, sinó una exigència que neix de l’Evangeli i que fem nostra per poder anunciar Jesús a la gent del nostre temps amb coherència i credibilitat.” El camí de la “sinodalitat” és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni». En les relacions entre uns i altres, la «sinodalitat» fa que l’exercici de l’autoritat sigui el servei, i l’únic poder sigui el de la creu. I, amb aquest esperit, arribar a fer possible que tots els organismes de l’Església esdevinguin «organismes de comunió», ocasió d’escolta i participació.

Gràcies, bisbe Sebastià, per aquest nou recull que ens ajuda a escurçar distàncies, a tenir-lo més proper, perquè com escriu Carme Riera, de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys distància que de ciutat a ciutat.