Aïrada esperança

Diumenge tercer de Quaresma

Estimats germans i germanes,

recordo la primera vegada que, de petit, vaig contemplar un gravat on es veia Jesús expulsant els mercaders del Temple, amb el fuet a la mà, les taules bolcades i les monedes escampades... Em semblava impossible que Ell que em semblava tot bondat, mansuet i pacífic, pogués tenir una actitud així, aïrada i a ulls d’un infant, violenta. És Jesús? Preguntava als grans i ells em deien que sí, que l’era... Amb els anys he anat entenent aquest passatge...

El fet deu ser important perquè el relaten els tres evangelis sinòptics, Marc, Mateu i Lluc. José Antonio Pagola diu que atacar el temple era atacar el cor del poble jueu, el símbol al voltant del qual girava tot l’altre, el centre de la vida religiosa, social i política (...) Ningú no dubtava de la bellesa i l’esplendor del nou temple, però quina havia estat la intenció real del rei Herodes? Volia aixecar una casa al Déu d’Israel o bé engrandir la seva imatge d’Imperi? Per què havia construït aquell gegantí “pati dels gentils” (...) per acollir els pelegrins fidels a l’Aliança o per atraure els viatgers pagans perquè admiressin el seu poder?

Un es pregunta avui, les grans obres públiques -les piseries,  els aeroports, els trens d’alta velocitat- estan guiats per una voluntat de servei, o només volen enaltir el prestigi dels qui els han promogut? De vegades construïm grans lleres perquè hi passi poca aigua. Ens molesta la manca de sentit de realitat.

Els sacerdots, molt molestos, van exigir a Jesús que donés comptes del seus actes que ells consideraven vandàlics, amb una pregunta temorosa, perquè temien la reacció del poble: “I tu, amb quina autoritat fas el que fas?” (Marc, 11, 27-33). Quin era l’abast que devia tenir el gest profètic de Jesús?  Alguns diuen que l’avalot no degué ser tan important –de fet no consta que la guàrdia del temple intervingués. D’altres pensen que va ser un fet decisiu que va precipitar la mort de Jesús. El gest de Jesús és més radical i total. Encara amb el dol de la mort del seu estimat Joan el Baptista, Jesús anuncia el judici de Déu no contra aquell edifici sinó contra un sistema econòmic, polític i religiós que no podia agradar a Déu. El temple s’havia convertit en símbol de tot allò que podia oprimir el poble. A la casa de Déu s’hi acumulava la riquesa, en les aldees dels seus fills creixia la pobresa i l’endeutament (Pagola, 361)

Si el temple és simbòlic del cos de Jesús, Sant Pau deia que el nostre cos, el de cada un de nosaltres és temple de l’Esperit Sant. Quan veiem que algú profana un cos, quan es viola la intimitat, quan hi ha abusos, quan algú sotmet als altres a feines feixugues per sobre de les seves forces, hauríem d’experimentar una indignació semblant a la que va experimentar Jesús al temple de Jerusalem, i reaccionar.

“Aïrada esperança” és el títol d’una obra del bisbe Pere Casaldàliga, el bisbe claretià de Mato Grosso, que acaba de fer 90 anys. De vegades vivim un cristianisme tou i acomodatici i oblidem que hi ha una santa ira: la que provoca la injustícia i davant de la qual és legítim rebel·lar-se. Sí: la denúncia profètica forma part de la nostra condició de batejats. I no ens podem assimilar a un sistema excloent. Que l’eucaristia ens enforteixi per lluitar proporcionadament i amb fermesa contra el mal que tenyeix el món.