Transhumanisme

Homilia diumenge quart de Quaresma 11 de març de 2018

Dijous passat a la parròquia germana de la Mare de Déu de Montserrat vam tenir una conferència, per tot l’Arxiprestat, de Mn. Joan Costa, sobre el transhumanisme aquest moviment cultural i intel·lectual internacional que té com a objectiu final transformar la condició humana. Transformar-la mitjançant el desenvolupament  i la fabricació de tecnologia que millori les capacitats humanes, tant a nivell físic, com psicològic com intel·lectual. De manera coincident Antònia Cirer a missa dominical també fa referència implícita a aquest moviment: “quan ens  diuen que un dia la medicina guarirà tota malaltia, que deixarem d’envellir, que millorarem totes les capacitats humanes i que no morirem mai. Ens diuen que tenim la salvació a les nostres mans. ”Però afegeix la comentarista “una vida eterna en un món injust, entre gent que no sap estimar, no satisfà el meu desig de plenitud.”  Jo crec que dijous molts vam sortir de la conferència amb un aiguabarreig de sentiments: d’una banda esperançats que les innovacions tecnològiques puguin allargar la vida i sobretot la qualitat de vida, que es puguin reemplaçar òrgans i extremitats, que el coneixement dels gens permeti guarir malalties que en d’altre temps eren incurables, però de l’altra una espantats per la possible manipulació: ens esgarrifa que puguem arribar a ser cyborgs, barreges d’homes i màquines, per viure llargament però sense viure realment la plenitud que anhelem i que ens dóna estimar i sentir-nos estimats. Tots els avenços científics són fruit de la raó humana i la raó és posada per Déu. Però no hem de voler ser déus, defugint la nostra contingència. El transhumanisme només tindrà valor si va acompanyat d’un creixement de les virtuts, d’un veritable humanisme.

El diàleg nocturn de Jesús amb Nicodem m’ha fet pensar en el poder. Nicodem era mestre de la llei, era poderós, era notable, però alhora era humil i se sabia fer deixeble... anava a veure a Jesús de nit. I Jesús li explica que el poder polític, econòmic, científic, sovint treballa subterràniament. L’astúcia, l’estratègia treballen d’amagat. “Tothom qui obra malament té odi a la llum”. Nosaltres veiem a la pantalla líders polítics, tertulians de prestigi, empresaris poderosos, però tots tenim la percepció que darrere d’aquests famosos hi ha els que veritablement mouen els fils de la història. I els seus noms no solen sortir a la llum. És que  la llum les mataria. Romanen en l’anonimat: són com els tèrmits, la llum els mata...

Fou la conxorxa dels qui movien el poder la que va acabar condemnant i clavant en creu a Jesús. Jesús morí encara jove, humanament diríem que amb molta feina per endavant, amb uns seguidors dubitatius, amb un projecte no realitzat... El final, aparentment d’un fracassat. No obstant qui pot discutir que Jesús va viure en plenitud?Quina plenitud hi ha més gran que viure estimant, deixant-se estimar i fent-se estimar? No es tracta doncs de viure molts anys sinó de donar vida als anys que vivim.

Els missioners al llarg de la història han alçat la creu. També l’alcen els portants del Sant Crist. Les creus coronen els nostres campanars i els turons més alts... “El fill de l’home ha de ser enlairat”. Ho explicava Jesús a Nicodem. I la creu de Crist –instrument d’oprobi i de suplici- esdevé signe consolador, enfortiment davant del mal, penyora d’un Déu ric en amor que ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, com ha dit Sant Pau.

Per això, enmig del desert de la Quaresma, la consciència de saber-nos estimats per Déu, és font abundosa d’alegria i de lloança, és un oasi.

Enlairem la creu per contemplar-la. El Crist mort per amor es l’antídot poderós contra totes les serpents que ens emmetzinen. La dona cristiana, l’home cristià que es passen la vida servint amb amor prolonguen els braços de la creu i il·luminen els germans, com la creu de cinc braços que Antoni Gaudí va projectar per la torre del Salvador de la Sagrada Família, il·luminant els quatre punts cardinals de  la Ciutat Comtal, aquesta metròpolis germana que, com deia el poeta, “es remou enmig de somnis i fúria.” Que avui quan tracem el senyal de la creu sobre el pa i el vi i sobre la comunitat reunida, experimentem la força guaridora de la salvació.