sábado, 18 de enero de 2020

Mirar i deixar-se mirar


Hem proclamat un fragment del capítol primer de l’evangeli de sant Joan, un capítol en el qual l’evangelista sabia que la cronologia, el dia a dia ordenat, era molt important, perquè pel mateix evangelista eren els dies de que Jesús el va cridar, en una hora precisa, les quatre de la tarda. Era, diríem, el temps fundacional del projecte de Jesús. Després al quart evangeli els esdeveniments ja no seguiran un ordre cronològic, si no teològic.
“Mireu l’anyell de Déu”, és l’expressió que usa Joan Baptista, per indicar és ell i no jo.  I és que en el segle I hi havia encara una secta que creien en Joan i no en Jesús. I Joan deia: no, no, mireu-lo a ell... però l’important és que és un mirar que és també un deixar-se mirar.
En la nostra cultura occidental, racionalista, estem més acostumats a mirar que a deixar-nos mirar. Mirem un quadre, un paisatge, una persona, escrutem amb la mirada, som nosaltres els protagonistes, som nosaltres els que mirem.  Però  ens sol inquietar o molestar que algú ens miri fixament o de reüll. A l’Orient,  és més important deixar-se mirar que mirar. Així  aquí mirem un quadre, els orientals es deixen mirar per una icona. Les icones són pintades per deixar-se mirar.  Per tant, “mirar l’anyell de Déu” implica deixar-se mirar per Déu mateix, deixar-se estimar per Déu. És el lema del Papa Francesc: miserando atque eligendo,  que vol dir, el va mirar amb misericòrdia i el va elegir.
L’anyell de Déu, l’anyell que és el mateix Déu. Abraham, el nostre pare en la fe, en substitució del seu fill Isaac, va sacrificar un carner un mascle d’ovella que hi havia entre les xarxes. En canvi, al calvari no hi hagué substitució i fou Jesús mateix l’anyell sacrificat per tots. Per tant, si gran fou la fe d’Abraham, més gran encara ho fou la fe de Maria que veié morir el seu fill clavat en creu.
El que passa és que la paraula “sacrifici” avui està desprestigiada. I també el seu contingut. Els més grans així ho diuen... Però el qui estima de debò sap que l’amor porta a la renúncia i a l’abnegació. Estimar, sobre tot estimar bé, costa. Deixar-se estimar encara és molt més difícil, implica humilitat. I fer-se estimar, guanyar-se l’estima dels altres, implica una vida..
La segona lectura, presa de la primera de Corintis, ens dóna avui una clau per a comprendre la Paraula de Déu. Ens diu Pau que escriu la seva carta “als santificats en Jesucrist, cridats a ser-li consagrats, en unió amb els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist”. Això és exactament el que ha fet de nosaltres el baptisme: un poble sant, un poble de consagrats. Un poble que mira i es deixa mirar. Un poble on som cridats a estimar i a deixar-nos estimar, amb reciprocitat. L’expressió “treure el pecat del món” –posar sobre seu el pecat del món- comença el desenvolupament del tema salvífic de la mort redemptora i expiatòria de Jesús seguida de la seva resurrecció  que es basa en d’altres proclames com “veritablement aquest és el salvador del món” pronunciada pels samaritans.
Avui acomiadarem el Hommud, un amic del Sàhara que portava sis anys vivint a Sant Jeroni de la Murtra i que va morir divendres el matí. Era un home encara jove, nascut al desert, amb una vida de nòmada que, degut a la seva discapacitat i a les seves mancances, va haver de rebre molt d’ajut de professionals, voluntaris i consagrats. En Hommud va viure situacions límit i ens va portar a tots fins al límit de no saber com ajudar-lo millor. Però el límit és també el llindar pressentit del Misteri. I en Hommud estimava, tenia cura dels petits detalls i vivia una sintonia especial amb els ancians i amb els infants, i era recíproca. Preguem pel seu etern repòs.
Avui, abans de la comunió, repetirem el “mireu l’anyell de Déu”, deixem-nos mirar per Ell, pel Senyor, experimentem el seu esguard misericordiós, i així també nosaltres mirarem els germans i el món d’una altra manera.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.