domingo, 5 de enero de 2020

Signes d'encarnació


Estimats germans i germanes,
L’antífona d’entrada de l’eucaristia d’avui, diumenge segon després de Nadal, és bellíssima: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la vostra paraula totpoderosa Senyor, vingué de cel deixant els trons reials”.
Perquè ressoni la Paraula hi ha d’haver silenci. Paraula és comunicació, és expressió d’intimitat... Els qui treballem en mitjans de comunicació busquem de difondre aquesta Paraula, mitjançant moltes paraules que voldríem plenes de futur i de llibertat.
Però la Paraula segons l’evangelista va haver de superar un seguit d’obstacles fins que va prendre forma humana: en primer lloc “la tenebra” que va intentar enxampar-la. Quanta “tenebra”, quantes coses es fan d’amagatotis, avui mateix, quants pactes secrets entre els poderosos!
El segon obstacle fou “el món”, en el sentit negatiu que li dóna Sant Joan, el món que no va reconèixer la seva vinguda. A nosaltres ens pot passar com als coetanis de Jesús que no van saber reconèixer en aquell infant el fill de Déu.  Finalment el tercer obstacle foren els seus el poble d’Israel escollit entre setanta nacions el que no van acollir-lo... però Déu mai no es fa enrere en els seus plans:
El centre de l’himne proclama l’Encarnació.  Escrivia el doctor Gomà, insigne biblista, que els homes no sabien reconèixer la veu del Verb en el missatge de l’Univers i que el verb se’ls feu company de pelegrinatge. I plantà entre nosaltres el seu tabernacle. Per als israelites el tabernacle era un element fonamental en la seva vida cultual, però també en la seva experiència diària. Era el lloc de la presència de Déu mentre els acompanyava en la seva peregrinació pel desert.
Ja fa uns anys que a la Gran Via de Barcelona es pengen unes lluminàries que recorden amb enginy tots els sorolls de Nadal: les copes dringant, el so dels qui mengen i beuen... el fum fum fum. Potser a la fi, tot és fum, que passa i s’acaben les festes i tot resta més o menys com abans. I l’únic que queda són els gestos d’amor que hem fet i que hem rebut en aquestes festes. I sobre tot els gestos d’amor generós. Em deia Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant Egidio que 1200 persones vulnerables van participar dels dinars comunitaris de Nadal que organitza la Comunita, bàsicament en esglésies. Dijous passat a la nostra ciutat es va posar en marxa l’operació hivern per atendre els qui dormen a la intempèrie. Són ocasions privilegiades per tocar la realitat, per tocar la carn de Crist sofrent i per mobilitzar un voluntariat.  Ahir mateix a l’Auditori se celebrà un concert a benefici de Projecte Home aquesta entitat que des de 1995 treballa pel tractament, la prevenció i la sensibilització davant les addiccions. Deia el seu director que hi havia tantes persones omplint la sala -1400- com les persones que havia atès aquesta oenegè que té el seu origen en la tasca abnegada de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.
 Les lectures de les misses del Nadal –la popular del Pollet i la del Gall són senzilles i de fàcil comprensió. En canvi la del dia de Nadal i la d’aquest segon diumenge és la del pròleg de l’Evangeli segons Sant Joan, tan  teològic. Té forma d’himne i un himne és un símbol, una manifestació visible d’una realitat invisible. Si tenim ocasió meditem-lo, potser davant del pessebre o potser pensant en aquelles persones més pobres que sense buscar-les tenim al nostre costat. I fem-ho en el nostre silenci interior.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.