Paraules introductòries exposició Cuba/Calonge

Paraules introductòries del president de Colonico Jaume Aymar i Ragolta a l’exposició exposició Cuba 1898. De colònia a nova república. La nostra gent també va fer les Amèriques

Castell de Calonge, 17 de gener de 2020 

Senyor Alcalde,

Regidors,

Junta del Colonico

Representants de la Taula de Cultura

Director dels Museus de Sant Cugat

Amics de Calonge i Sant Antoni

Senyores i senyors:

Per tercera vegada el nostre municipi organitza una exposició sobre la relació de Cuba amb la vila. Però certament aquesta magna mostra –que té el seu origen a Sant Cugat del Vallès i que té un caràcter itinerant- és la de major envergadura i ocupa els baixos de l’edifici més emblemàtic del nostre municipi: el Castell. Precisament en un document de 1884, Josep Vilaret i Sabater, veí de l’Havana, reconeix la bona administració dels seus apoderats. Signa com a testimoni Emmanuel Casellas, un dels darrers propietaris d’aquest Castell. Els més grans recordem a la seva filla Llucieta, mare de les anomenades “Maneles”.

Diuen que el segle XIX la gran qüestió era la social, que al segle XX, fou la qüestió cultural i que el segle XXI serà el diàleg intercultural. A Calonge i Sant Antoni la diversitat cultural és un fet, ara cal intensificar el diàleg i la bona convivència.

El sucre i l’esclavitud

Al llarg del segle XIX Cuba va esdevenir la principal productora de sucre del món arran de la transformació de la majoria de cafetars en ingenis sucrers. La raó va ser l’enorme competència del Brasil principal productor de cafè d’Amèrica. El procés de treball del sucre comporta la necessitat de grans quantitats de mà d’obra barata i en conseqüència l’increment del tràfic d’esclaus: Cuba va ser una de les primeres colònies espanyoles d’Amèrica en rebre esclaus africans. L’enorme puixança de la indústria sucrera, posteriorment a la revolució haitiana de final del segle XVIII originà un veritable allau d’esclaus africans a Cuba. Alhora durant tot el segle XIX foren duts a l’illa un gran nombre de treballadors xinesos i del Iucatan, que treballaren en la indústria sucrera en condicions infrahumanes, pràcticament com a esclaus. Alhora es va crear fins i tot una aristocràcia del sucre anomenada sacarocràcia.

Els indians o americanos eren la denominació col·loquial dels emigrants espanyols a Amèrica que tornaven rics. Eren emigrants, principalment a Cuba, però també a d’altres països del Carib- que després d’una llarga estada a Amèrica, tornaven generalment a les poblacions on hi tenien els seus orígens, com Calonge i Sant Antoni. Molts eren d’extracció marinera o pagesa, que marxaven a Ultramar per fer fortuna. Sense possibilitats en el poble, on el germà gran, l’hereu, era l’encarregat de mantenir el patrimoni familiar, els fadristerns marxaven a fer fortuna a terres on, per notícies que arribaven, es podien guanyar diners. Alguns se’n van anar amb una carta de recomanació per algun català establert a Amèrica, d’altres foren cridats per algun familiar ja ben situat.

Joan Pallimonjo

Joan Pallimonjo Dausà, des de molt jove es va caracteritzar pel seu esperit emprenedor i les seves ànsies de prosperar en els negocis, la qual cosa el va portar a decidir-se, com molts altres joves del Baix Empordà, a viatjar a Amèrica, continent on esperava obtenir prestigi i riqueses. Pallimonjo va fundar en 1825 a Lagunillas una botiga mixta o celler, nom amb el qual eren més coneguts aquests establiments a Cuba, la qual assortia d'aliments, eines de conreu i mercaderies dels més diversos gèneres i procedències als veïns de el nou poblat. Així mateix, va sol·licitar i obtenir del Comte de Lagunillas diversos solars en usdefruit, els quals li van reportar durant anys excel·lents dividends.

Entre 1828 i 1830 va adquirir també diversos solars, durant les operacions de delimitació i repartiment que es van realitzar dels terrenys adquirits per la Reial Hisenda per fundar, el 8 de març de 1828, el poblat de San Juan de Dios de Cárdenas. En un d'ells, situat a la cantonada conformada per la Calçada de Vives (actual Avinguda de Gespes) i el carrer de Bisbe, Pallimonjo hi va edificar un magatzem destinat a protegir els productes portats pels veïns comarcans per ser embarcats pel port. Aquesta edificació era, cap a 1833, una de les poques construccions (8 en total) amb les que encara comptava el nou poble.

En el decurs del segle XIX membres de les famílies calongines o vinculades a Calonge i Sant Antoni, els Isern, Jovell, Molla, Moní, Pagès, Pallimonjo, Ragolta, Ribas, Sabater, Vilanova, Vilaret... i d’altres anaren a Cuba. Alguns feren fortuna, d’altres “perderen la maleta a l’estret.” Molts es dedicaren al comerç. El sector que aplegà més catalana fou el comerç i per això eren freqüents denominacions com “el catalán de la esquina”.Fou emblemàtica La Catalana, un obrador i establiment comercial de fleca i pastisseria creat el 1895 al carrer de l’Estrella de l’Havana pels germans Joan i Francesc Molla i Presas.

El 1840 es va crear a l’Havana la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya, que fou la primera societat catalana i espanyola de socors mutus al país i l’entitat catalana més antiga d’Amèrica. Va promoure la construcció de l’ermita de Montserrat, coneguda com “la ermita de los catalanes.” Un dels seus presidents fou el calongí Josep Vilar Puig, casat amb Dominga Iglesias Patxot .

De colònia a nova república

El desenvolupament experimentat per Cuba durant les primeres dècades del segle XIX accentuà les diferències d’interessos amb la metròpoli. A les inequívoques manifestacions d’una nacionalitat catalana emergent li succeïren diverses tendències polítiques que proposaran solucions divergents als problemes de l’illa: el reformisme, l’annexionisme (que proposava l’annexió als Estats Units), el liberalisme i l’independentisme són alguns dels corrents polítics que es manifestaran amb força en aquest període.

Del 1868 al 1878 hi hagué la primera guerra d’Independència de Cuba, iniciada per Carlos Manuel de Céspedes, pare de la pàtria cubana. Cal citar el Batalló de Voluntaris Catalans que va sortí de Cadis el 19 d’abril de 1869 i que s’incorporà a l’exèrcit espanyol per tal de reprimir els moviments nacionalistes i independentistes cubans. L’ús de la barretina era el tret que els distingia de la resta de soldats. També en el  bàndol contrari trobem catalans i entre les baixes de l’exèrcit d’alliberament de Cuba hi ha més de tres-cents catalans. En aquesta primera guerra hi lluità el calongí Pere Ragolta Salvador, capità de la 2a Compañía Movilizada del Batallón de Jesús del Monte. La segona guerra fou l’anomenada Guerra Chiquita perquè va durar només un any (1879-1880). La tercera guerra d’Independència fou liderada per José Martí, heroi nacional de Cuba. El cementiri de l’Havana encara avui porta el nom de Cristòfol Colom.

Josep Miró i Argenter, brigadier, fou cap de l’estat major d’Antonio Maceo i autor de Crónica de guerra, que relata la guerra de la independència de Cuba i el seu fill José Miró Cardona fou primer ministre ja amb Fidel Castro. Josep Conangla i Fontanilles fou el redactor de la Constitució Provisional de la República Catalana aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme català a l’Havana el 1928 sota la presidència de Francesc Macià. 

Enrique Trujillo, escriptor i patriota cubà del segle XIX escrivia: “Los hijos de España que al vivir en la isla de Cuba se han esforzado más por el progreso del país y han contribuído a las ideas liberales han sido los catalanes.”  Aquesta afirmació ve confirmada per la quarteta popular cubana “en el fondo de un barranco, canta un negro con afán: Dios mío quien fuera blanco aunque fuera catalán” denota que molts dels nostres avantpassats no tingueren sort.

L’empremta a Calonge

Cuba ha deixat petjada a Calonge, fins i tot al seu sky line. El campanar de l’església de Sant Martí fou cobert i reformat el 1885 per un grup de calongins residents a L’Havana. El mestre de cases fou en Josep Ferrer i Bataller conegut com “Es Bonic” de Palafrugell. I la torre de Can Vilanova de Cabanyes, fou construïda l’any següent, potser per ell mateix. Can Rusques de la carretera pogué ser construïda gràcies a l’herència d’un indiano, Ponç Ragolta Lloret i Can Pagès mercès a una cubana, Dominga Iglesias Font i el seu marit Joan Pagès, figura que està estudiant la Montserrat Darnaculleta. Ací tenim exposats dos magnífics vestits seus. Gràcies a Dominga que intercedí a la seva parenta Dominga Juera de Sant Feliu de Guíxols vingueren a Calonge els Germans de la Salle i les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna, les dues úniques escoles religioses a la vila, que han format generacions de calongins. Dominga Juera feu el llegat en memòria del seu marit, el calongí Josep Vilar  Puig, ja esmentat. El mateix edifici que ara ocupa l’Ajuntament és l’antic col·legi de Sant Martí dels Germans de la Salle, com recorda una placa commemorativa.

Algunes famílies calongines conserven la correspondència d’avantpassats que emigraren a Cuba. Ha treballat aquest tema en Jordi Bautista Parra. Aquesta correspondència és molt interessant per estudiar el català que parlaven els emigrants calongins, amb influències cubanes, com va estudiar el professor Rafael Cala.

Els darrers temps

Al número de gener-febrer de 1920 de la Nova Catalunya aparegué reproduïda per primer cop la bandera estelada catalana, a imitació de la cubana. L’estelada simbolitza el procés independentista. Si mai s’assolís la independència, el triangle i l’estrella hi haurien de ser llevats, deixant només la senyera.

Com podeu veure per aquests expositors l’Havana Vella compta amb un valuós fons construït, mostra de l'evolució històrica de la ciutat. Uns 500 dels més de 3 000 immobles es consideren d’alt valor patrimonial. Es calcula que aproximadament dues terceres parts de el fons total van ser edificats en les primeres dècades de segle XX, majoritàriament de dues i tres plantes d'alts puntals, amb façanes que es destaquen pels seus balcons, cornises i variats elements decoratius. La majoria d'ells es correspon amb immobles de tipologia domèstica, si bé hi ha també un valuós conjunt de béns de tipus religiós i militar. L’estat constructiu de el fons existent està lluny de ser satisfactori, donada per múltiples causes, entre les quals destaca la seva antiguitat, l'ús intensiu a què ha estat sotmès i la manca de conservació i manteniment sistemàtic han fet que molts d’aquests edificis esperin restauració.

La música cubana tan rica, variada i sincrètica, també és molt popular entre nosaltres, especialment les havaneres. I aquí evoquem el nom de Ricard Viladesau i Caner (Calonge, 1918 – Barcelona, 2005)  músic i compositor, especialment de sardanes i havaneres, fou un dels millors instrumentistes de tenora de Catalunya.

El 2007 hi havia 29 cubans residents a Calonge i Sant Antoni. En el nostre ADN tots som una mica cubans.

[I ara un capítol d’agraïments:

A Neus Vall Clara i Francesca Ríos de Colonico

Als Ajuntaments de Sant Cugat del Vallès, de Calonge i Sant Antoni, en particular a l’arxivera Montse Pérez.

A la Fundació Catalunya-Amèrica Sant Jeroni de la Murtra i en especial a Francesc Cruellas i a Ernesto Álvarez Blanco, estudiós de la presència catalana a Cuba.

A Pere Vidal i l’associació d’antigues alumnes de les Carmelites

A l’Àngels Aymar, l’Albert Vilar, la Montserrat Darnaculleta, en Jordi Bautista i tots els qui prepareu activitats properes en el marc de l’exposició.

A totes i a tots, moltes gràcies de cor.*