sábado, 25 de enero de 2020

El clam de la terra


Estimats germans i germanes,
Aquests dies la nostra terra ha estat assotada pel temporal Glòria que ha arrencat arbres, ha interceptat camins, se’ns ha emportat platges i fins un 30% del Delta de l’Ebre i ens ha fet viure amb l’ai al cor...Intentem llegir aquests esdeveniments en clau de fe.
El papa Francesc, a la Laudato si, es refereix al clam de la terra i diu: “aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l'ús irresponsable i de l'abús dels béns que Déu ha posat en ella. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim a terra, a l'aigua, en l'aire i en els éssers vivents. Per això, entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8,22). Oblidem que nosaltres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements de la planeta, el seu aire és el que ens dóna l'alè i la seva aigua ens vivifica i restaura.”
Escoltem doncs el clam de la terra i donem-li resposta canviant d’hàbits, però sobre tot canviant de cor, perquè els hàbits no canviaran si no hi ha una transformació interior.
Precisament el llibre d’Isaïes que hem proclamat, parla de la terra, la terra de Zabuló i de Neftalí –les tribus que encapçalaren dos fills de Jacob-, que el Senyor havia educat perquè visquessin la humiliat però que després havia omplert de glòria. I el poble que vivia en les tenebres va rebre una gran llum. La terra, l’espai vital, és un dels eixos fonamentals de la Bíblia, aquest llibre de llibres que avui en aquest Diumenge de la Paraula ocupa un lloc ben destacat en la nostra Assemblea.
 A l’evangeli que recull el mateix text d’Isaïes Jesús explica la cridar de Jesús els seus apòstols. A què els cridava? Doncs, entre d’altres, a que llegissin el llibre obert de la natura. Jesús en el diàleg amb els seus deixebles els invitava a reconèixer la relació paterna que déu té amb totes les criatures i els recordava com cada una d’elles és important als seus ulls: “no es venen cinc ocellets per dues monedes? Doncs bé Déu no n’oblida cap (Lc 12,6). O mireu els ocells del cel, no sembren ni recullen i no tenen graners, però el Pare celestial els alimenta (Mt 6,26).
Jesús vivia en harmonia plena amb la creació i els altres se sorprenien: ¿qui és aquest que fins i tot el vent i el mar l’obeeixen? (Mt 8,27).  Jesús, explica el papa Francesc, no apareixia com un asceta separat del món ni com un enemic de les coses agradables de la vida. Estava lluny de filosofies que menystenien el cos, la matèria i les coses d’aquest món.  Malgrat tot, aquests dualismes malsans van arribar a tenir una influència important en alguns pensadors en el decurs de la història i van desfigurar l’Evangeli.
Jesús treballava amb les seves mans. “Amb les mans ha treballat com fas tu i com faig jo” diu un cant ben popular. Crida l’atenció que la major part de la seva vida estigués consagrada a aquesta tasca, amb una existència senzilla que no despertava cap admiració, perquè la gent es preguntava: “aquest no és el fuster, el fill de Maria? (Mc 6,3)”.  Són dades aproximades o simbòliques però el cer és que el Senyor va viure 30 anys de vida discreta i només 3 de vida pública. Així va santificar el treball i li va atorgar un valor peculiar per la nostra maduració. Sant Joan Pau II ensenyava que, « suportant la fatiga del treball en unió amb crist crucificat, la persona humana col·labora amb el Fill de Déu en la Redempció de la humanitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.