Confirmats en la llibertat

Homilia. Diumenge del baptisme del Senyor 2020

Quan en una comunitat es confirma una noia, un noi i sobre tot, un adult, és motiu de joia i de reflexió. El curs passat aquí vam viure unes confirmacions: fou una celebració intensa i emotiva.  No fou foc d’encenalls: em consta que alguns dels qui es confirmaren han continuat el seu itinerari cristià i es mantenen en contacte entre ells i amb la nostra comunitat.  La confirmació. Diuen els autors de la Missa de cada dia que en el baptisme del Jordà, Jesús és confirmat per la veu del Pare: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut i el seu cosí Joan n’és testimoni i instrument.  Joan el convida a submergir-se en les aigües per evocar un nou naixement.  I aquest gest d’humilitat serveix d’escenari  a una teofania és a dir a una manifestació de la Trinitat: el Fill surt de l’aigua, l’Esperit baixa com un colom i el Pare parla per revelar l’autèntica identitat de Jesús. Per això tan el baptisme com la confirmació es fan en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Per això són icones vivents del Déu trinitari.

El profeta Isaïes descriu el servent de Jahvè que és figura anticipada de Jesús. I com contrasta amb el ciutadà del nostre temps: en un temps de cridòria, on el silenci s’esvaeix dels espais públics, ell “no crida ni alça la veu”, en l’època de les fotos de cara a la galeria “no es fa sentir pels carrers”; davant d’un tarannà pragmàtic on busquem solucions immediates per tot, sense estar atents als processos, ell “no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil.la”;  en el temps que drets humans són tràgicament conculcats en molts països, “porta el dret amb fermesa, sense defallir, sense vacil·lar, fins haver-lo implantat a la terra...”

I és que el baptisme és font de llibertat interior. M’hi ha fet pensar una entrevista que he llegit al setmanari Alfa y Omega a un home jove, Lorent Saleh, que té 32 anys i és veneçolà. Casat i pare d’un nadó. Fa tres anys en Lorent fou distingit amb el premi Sájarov però no el va poder recollir perquè romania en el seu país on defensava els drets humans. En Lorent, en el decurs dels quatre anys que va passar a la presó, va ser sotmès a diferents tortures i va escoltar, esgarrifat, com torturaven a d’altres persones. Com ha explicat, mentre estava a la presó de primer s’ho qüestionava tot, però després va  sentir Déu al seu costat i va mantenir un diàleg constant amb Ell.  Diu: “per a mi fou molt més important el procés espiritual que el polític (...): a la presó vaig aprendre el valor dels records, l’essencial de tantes coses invisibles i que la meva lluita no era una qüestió de bons contra dolents. Vaig aprendre que el qui et tortura no és un robot, és un ésser tan humà com tu mateix i mereix el mateix respecte als seus drets. Quan vaig estar completament en pau i en llibertat interior i amb sintonia amb Déu, se’m va donar la llibertat exterior.” Aquesta història actual del Lorent, m’ha fet pensar que, per grans que puguin ser els condicionants que visquem, la llibertat interior, la deu d’aigua interior que neix del nostre baptisme, és la llibertat dels fills de Déu i res ni ningú no ens la podrà condicionar ni arrabassar.

I podríem establir aquest contrast també amb el discurs de Pere: en una societat que etiqueta i classifica, Déu no fa diferències a favor d’un o de l’altra. En un moment que tanquem les portes o barrem els ports a gent d’altres nacionalitats, Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui... en un món on la pau és posada en perill pels deliris de grandesa d’alguns poderosos, ell anuncia la nova feliç, la pau de Jesucrist, que és Senyor d’aquest món i portador d’una pau diversa de la que el món dóna.

A l’oració col·lecta d’avui, la breu, demanem a Déu que mereixem de ser interiorment reformats per Ell. És que ni ho mereixem, la reforma és per pur do. Demanem-ho amb fervor en aquesta eucaristia. Reformats fins que Déu Pare pugui dir de cada un de nosaltres: “aquest és el meu fill, la meva filla, el meu estimat, la meva estimada, en qui m’he complagut”. Germans que reprenguem el nostre camí amb el coratge dels qui lliurement han demanat de ser confirmats.